FLISTFLAST

Més sobre el català

Diuen que hi ha nens a Catalunya que es mengen els uns als altres, però seguint les normes d’urbanitat ho fan amb forquilla i ganivet i amb un rotet d’agraïment a l’altre ja devorat. Diuen. Qui ho diu això? No ho sé, però ho diuen. Diuen que hi ha nens a Catalunya que no saben castellà, que no en saben prou. Diuen. Qui ho diu? No ho sé, però ho diuen. Diuen, diuen, diuen...

Diuen: “Segurament el nivell d’immersió s’haurà d’ajustar a la realitat de cada lloc. Potser cal fer més català a l’Hospitalet o Cornellà i una mica més de castellà a Ripoll o Camprodon”. Qui ho diu això? El socialista Pepe González a l’ARA l’1 de desembre. Qui és? Ponent de la llei de normalització lingüística de 1983 i actual tinent d’alcalde de Castellar del Vallès. Què vol? Doncs, i per això presenta esmena al proper congrés del PSC, “renovar i millorar” el pacte lingüístic i adaptar-lo a la realitat actual. Quina és? “Si un nen viu intensament en català perquè només veu TV3 i a casa seva i al barri només parlen en català, i hem de complir l’objectiu que sàpiga totes dues llengües, potser hem de reforçar el castellà” (entrevista a VilaWeb el 4 de desembre). Qui és aquest nen? On és? Està dissecat? Viu en formol? En un congelador? Que ens el porti el senyor González, que, precisament, no està acostumat a trobar coses. Diuen...

L’home que viu a Matrix del Vallès i que no sap que l’única immersió lingüística que hi ha a Catalunya és la del castellà, on fins i tot l’aire és en castellà, potser primer hauria de trobar aquesta entrada al seu bloc ( L’independentisme descobreix les presons ) del 8 de desembre de 2017 (ara eliminada, però que uns quants veïns seus van capturar) on s’enriu de la presó del conseller Josep Rull. Diu, però del diu de veritat i real: “M’ha sorprès que en la mateixa frase el senyor Rull faci servir « experiencia muy dura » amb: passava les hores jugant a ping-pong (era el rei del mòdul), enquadernant llibres i llibretes i mirant la televisió. Potser es referia a les hamburgueses cremades i al menjar flatulent (comprensible quan has de compartir instal·lació sanitària). Segur que no és del gust de ningú l’experiència a la presó, però aquesta banalitat del conseller podria fer pensar, a alguns, en la seva condició de «nen de bona família» i amb cotxe oficial. Ha pensat quants ciutadans passen per aquesta situació, alguns injustament, al nostre país?” Ei, diuen, diuen... Què hem de dir, fillets?

De l’home, del PSC (Partit Sense Catalunya), dels de la propaganda del diuen... Fets, no paraules. Realitat, no ficció marxista. Aquests que diuen que hi ha nens que viuen les 24 hores del dia en búnquers on fins i tot les llaunes de sardines escabetxades parlen en català un cop mortes. A aquests els diré una cosa. Vosaltres no heu tingut mai cap problema amb la llengua. Jo, sí (i quants milers i milers més?). Cada dia. Cada dia lluito perquè m’entenguin en la meva llengua al meu país. Perquè m’entenguin! Per trobar coses en català, per viure en català, per plorar, en català, de la pena que fot tot! Els que no han tingut cap problema amb la llengua ens diuen als que tenim problemes amb la llengua que no tenim cap problema i que fins i tot la nostra llengua és el problema. I això no ho dieu: això ho sabem. Cada dia. Cada hora. Cada segon. No hi ha cap ponència, ni cap immersió possible pel català. Cap. La ponència, la immersió, senzillament, és parlar-lo. I de 1983 a 2019 alguna cosa ha passat perquè l’hàgim deixat, a poc a poc, de parlar. Oi? Diuen. I diuen que és molt cert. Si trobeu el nen del búnquer, de la masmorra, de la cova, porteu-lo a un museu i feu-li la prova del carboni 14.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF