FLISTFLAST

Margarida Xirgu entre Torra i Sánchez

Hi faltarà algú. Enmig de la reunió dels presidents Torra i Sánchez hi faltaria ella. Perquè ens diu coses del més enllà. Com una mèdium. Era allà. Enmig de Manuel Azaña (president del govern de la República) i Francesc Macià (president del govern provisional de Catalunya). Dos esperits polítics vestits de frac. I ella vestida de reina de la monarquia de la ficció: Margarida Xirgu. La superactriu que invoca els espectres. S’aixeca el teló.

Operació desgel on the rocks. Operació rebequeta, manteta, foc a terra. Operació conyac calentet de la distensió. Photo opportunity. Azaña-Xirgu-Macià es fotografien el 19 de desembre de 1931. Barcelona. Teatre Goya. S’estenen totes les catifes vermelles voladores per al president Azaña. Flaixos. A la comèdia hi ha el que es veu i el que no es veu. El que no es veu: glòria superlativa, celestial. Màxims honors per a l’espanyol que beneeix l’autonomia catalana. L’Estatut, votat fins i tot favorablement per la darrera musaranya catalana, es presenta a Madrid a l’agost. Operació raspall invisible. Ara la caspa que es veu al frac: aquell dia Azaña (genètic lletraferit) estrena la seva obra La Corona. I Xirgu fa de monarca Diana. Invoqui els esperits, reina. Apareix Azaña: l’home que després que el 14 d’abril Macià proclamés la República Catalana va venir a Barcelona. L’home que va sortir al balcó de la Generalitat i va declamar: “ ¡Catalanes, ya no hay un rey que os haga la guerra!” Quina gran obra. Ara aquest home real es torna ficció. I la Xirgu arrufa el nas, l’ànima, la cartera i tot el que té a mà. Comença la farsa.

Primer acte. País imaginari. Diana és princesa. Lorenzo, un estudiant antisistema. Ella el veu baixar del poni i... s’enamoren. Però, però... el duc Aurelio, que vol l’imperi, els captura. Lorenzo, condemnat a mort. Diana pacta amb Aurelio i prefereix la corona a l’amor. I el sòmines de Lorenzo renuncia a canviar el món per la comèdia eterna de les pessigolles a l’estómac. Resultat d’estar enamorat: el pelen. Però el que es veu al teatre és una altra cosa: l’obra no va ni amb cadira de rodes trucada. Xirgu actua com un iglú paralític. La resta d’actors són pingüins momificats. Els badalls dels espectadors són glaçons antàrtics. Ho diu na Margarida desempolsant-se la reina estalactita gèlida: “Azaña, com tots els grans dramaturgs espanyols, havia fet obra d’home i no de dona”. L’únic que es desfà corrent és Azaña. Surt del teatre com si haguessin violat una filla seva: això va dir segons els que hi eren. Perquè la gent no venia a veure l’obra. Venia a veure’l a ell. Perquè el que volia veure tothom era l’altra obra encara no representada: la promesa.

Primer va ser la paraula. La promesa. El tot. En plural. A granel. La gent volia veure aquell Azaña que des del 1930 anava recitant a la realitat: “ Y he de deciros también que, si algun día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera remar ella sola su navío, sería justo permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz”. Azaña, independentista. La pel·lícula. Perquè tot era ficció. La realitat és que, de mica en mica, Azaña passava de la comèdia a la tragèdia. S’entristia que no “ todos los españoles hablasen una misma lengua y hubiesen sido educados en una tradición común”. Era el que ell volia. Aquest paper. Aquella gran interpretació gloriosa, al final dels seus dies: “ Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”. Un gran homenatge, una gran invocació a l’esperit del general Espartero, el dramaturg de la destrucció. Que la mèdium Xirgu ens ajudi a fer que els esperits parlin. Ens comuniquin la realitat. Enmig de tots els presidents catalans i espanyols. Entremig sempre hi ha això: Espanya és una obra de ficció. I el que vol Catalunya és autodeterminar-se de la ficció per ser reals. I fins aleshores els esperits estan condemnats a estar vius damunt nostre. Baixa el teló.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF