L'últim atemptat d'ETA

Equiparar l'acostament de presos a "la impunitat" dels actes terroristes és tocar fons

El dia 20 d'octubre del 2011, quan ETA va anunciar el final definitiu de la seva "activitat armada", els recursos argumentals del règim del 78 van trontollar. Des de la perspectiva de l'estat espanyol –i cal recordar que l'estat espanyol són tres coses, tres: el poder executiu, el legislatiu i el judicial–, la possibilitat d'apel·lar a l'excepcionalitat que implicava l'existència de la banda terrorista perdia el seu sentit. "Sense violència es pot discutir tot", deia el cèlebre mantra encunyat durant els moments més durs de la transició espanyola. Segur, segur... Per al sobiranisme català, la fi d'ETA era una magnífica notícia per dues raons. La primera, compartida amb qualsevol persona moralment decent, estava relacionada amb la fi de la barbàrie dels cotxes bomba, els segrestos i els trets al clatell. La segona, per descomptat, remetia a l'esmentat mantra: quan no hi ha violència, en democràcia es pot parlar de tot.

En aquell moment –octubre del 2011– el Procés arrencava amb força. A la inesperadament multitudinària manifestació contra la sentència de l'Estatut del juliol del 2010 s'hi afegia una recent Diada ja obertament independentista. L'efervescència política a Catalunya era evident, i no jugava precisament a favor d'un unionisme que s'havia quedat descol·locat. Un partit com UPyD, per exemple, quedava totalment fora de joc. Nascut de la plataforma Basta Ya, la seva vehemència dialèctica, sobreactuada per Rosa Díez, va passar a transformar-se en una mera estridència buida de contingut que ja no interessava a ningú. Per increïble que pugui semblar, la notícia del cessament de les accions terroristes d'ETA va ser rebuda gairebé amb hostilitat. En alguns casos, això era previsible: certes empreses de seguretat privada amb vincles amb importants càrrecs del PP van veure com es desinflaven les seves enormes expectatives de negoci. En altres casos, la reacció va ser més enigmàtica, però.

La dissolució d'ETA ha esquerdat un argumentari consolidat i n'ha posat en qüestió el llenguatge

Naturalment, no es tractava d'alabar ETA perquè deixava de matar, sinó de celebrar que milers de persones que vivien amb l'ai al cor permanent tinguessin ara l'oportunitat de dur una vida segura. Confondre interessadament aquestes dues coses, que no tenen res a veure, mostra la desacomplexada manipulació que el govern espanyol ha fet de les diferents associacions de víctimes del terrorisme i, en general, dels ciutadans. Però la cosa no acaba pas aquí. Equiparar l'acostament de presos a "la impunitat" dels actes terroristes és tocar fons. Que jo sàpiga, ningú no ha plantejat cap excarceració massiva ni res per l'estil. Una persona amb delictes de sang, al meu entendre, ha de complir la seva pena; però això no implica castigar transitivament els seus familiars.

Fa uns dies, quan ETA es va dissoldre definitivament, molts dirigents del PP van reaccionar d'una manera encara més desconcertant que el 2011. Semblava com si la banda terrorista acabés de cometre el seu últim atemptat, el pitjor de la seva història. Ni Rajoy ni cap membre del seu govern tenien l'obligació de felicitar ningú pel fet d'haver deixat de fer allò que no estava ben fet. D'aquí, però, a mostrar aquella expressió decebuda, manifestament contrariada, hi ha una bona distància. ETA representava una cosa arcaica que, a més d'haver causat un gran patiment, distorsionava la vida política espanyola legitimant anomalies institucionals –sense cap equivalent en l'entorn europeu– com l'Audiència Nacional. L'article 24.2 de la Constitució espanyola diu que "tothom té dret al jutge ordinari predeterminat per la llei". L'existència de l'Audiència Nacional (antic Tribunal de Orden Público franquista) contradiu manifestament aquest punt. La violència indiscriminada d'ETA, per exemple, podia justificar aquesta excepció. Però, i un cop dissolta? Fem veure que tot segueix igual? ¿Fabulem una amenaça per poder mantenir al seu lloc allò que la justificava?

Més enllà de la qüestió concreta que acabem de comentar, l'absurda negativa a reconèixer que ETA ja no existeix té molt a veure amb la necessitat de transformar un procés polític pacífic com el català en una rebel·lió violenta. El vell llenguatge associat als 'anni di piombo' fa que les transposicions delirants d'una cosa i d'una altra es puguin dur a terme amb un alegre cinisme. L'últim gran atemptat d'ETA –la seva dissolució– no ha causat morts, ni ferits, ni danys materials, però ha esquerdat un argumentari consolidat i n'ha posat en qüestió el llenguatge. En els cada cop més estranys 'telediarios' de TVE, la notícia es va presentar gairebé com un fet luctuós, amb amargues declaracions del cada cop més unit bloc PP-PSOE-Cs. El meu condol.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF