Resistir-se al pendent
Hi ha moments en què es pot veure amb claredat la quantitat d’oportunitats d’equivocar-se que la realitat subministra i l’interès col·lectiu dels polítics per no deixar-ne perdre ni una. A Catalunya, carregats de raons, però sense càlcul realista de les forces pròpies ni consciència de les armes d’un estat, alguns volen plantar batalla a pit descobert amb l’estratègia de generar una sensació de descontrol que hauria de permetre imposar el diàleg a l’Estat. Un Estat que espera amb delit qualsevol excusa que permeti reduir el gran problema polític d’Espanya a una simple qüestió d’ordre públic a Catalunya que, amb Europa mirant cap a una altra banda, pugui ser reprimida amb la justícia i la policia exemplarment. Com si en comptes de treure els presos polítics de les presons, l’objectiu principal fos omplir-les d’estudiants titllats de terroristes amb total impunitat per les institucions al servei del Regne. Si el sobiranisme pretén guanyar democràticament ho haurà de fer amb respecte i enginy i no agafant empenta per anar contra un mur de ferro.
El màxim exponent del càlcul errat per la supèrbia és avui a Espanya Pedro Sánchez, que per guanyar per golejada, és a dir, per no haver de negociar ni pactar amb l’esquerra, ha posat en risc la seva pròpia supervivència i el futur d’Espanya en el moment més crític políticament des de la Transició. Avui Pedro Sánchez està perdut dins del seu laberint, i al partit s’esmolaran els ganivets dels que l’advertien contra un pacte amb Unides Podem, que ell s’ha encarregat de demostrar impossible. Avui els votants de Pedro Sánchez a l’abril es deuen preguntar qui és, i la resposta no és fàcil, perquè en un món hiperconnectat ja no es poden donar missatges contradictoris segons les audiències sense deixar en evidència la desorientació de qui es mou a cop d’enquesta i amb principis marxistes, però de Groucho.
Pedro Sánchez pot acabar fent-se l’harakiri a Catalunya per intentar utilitzar-la. De l’Espanya diversa i el diàleg de Pedralbes ha passat a intentar amagar els acords interns del PSOE sobre el federalisme i a fer-li així una mala passada al PSC, que va de decepció en decepció fins a la decepció final sense tenir mai garantida la defensa d’un estat plurinacional, i que a més veu com Sánchez actua erràticament i flirteja amb el PP davant l’estupefacció del seu electorat.
La poca valentia del PSOE pel que fa a l’arquitectura territorial va tenir un moment televisiu interessant i alhora de vergonya aliena divendres quan, davant les preguntes sobre la quantitat de nacions que hi ha a Espanya d’una Arrimadas agressiva i una Álvarez displicent, la representant del PSOE, Adriana Lastra, es va quedar muda. Com recorda el politòleg Josep M. Colomer en una carta a l’ARA, la resposta hauria de ser fàcil: n’hi ha vuit, les que així es defineixen en els seus Estatuts d’Autonomia: Catalunya i el País Basc des del 1979 i Galícia des del 1981, més les que s’han autodefinit com a “nacionalitats” als seus Estatuts: les Illes Canàries (1996), el País Valencià (2006) i Andalusia, l’Aragó i les Illes Balears (2007). ¿El PSOE, el PP i Ciutadans no reconeixen els textos legals que estan en vigor i defineixen la plurinacionalitat del seu estat? ¿O potser pretenen laminar encara més la Constitució i els Estatuts reinterpretant Espanya segons el seu propi interès i oblidant l’esperit amb què alguns la van aprovar? ¿Potser els defensors de la Constitució són els que l’han matat?
L’única virtut de la campanya electoral és que serà curta. Hi ha un pacte no escrit però vigent entre tots els polítics per no fer res constructiu fins després de les eleccions, i el resultat és portar el debat públic al maximalisme i al descrèdit de l’adversari. Al que es pot aspirar ara és a no empitjorar les coses i a no permetre que rodolem pel pendent que tenim davant abans de les eleccions. Unes eleccions que s’han de defensar per expressar la voluntat política dins de les normes de què ens hem dotat els ciutadans en democràcia, imperfecta però democràcia. No s’entendria que aquells que defensen les urnes per votar sobre l’autodeterminació participessin en un boicot.
El dia 10 els catalans podran decidir qui volen que els representi al Congrés de Diputats, i algunes enquestes indiquen que pot baixar el vot dual, el que feia que molts ciutadans votessin partits diferents en diferents convocatòries. Un vot inequívoc contra una sentència desproporcionada i injusta carregaria de raons el sobiranisme; un boicot o aldarulls que internacionalitzin el Procés -però amb la cara més contraproduent- només servirien per debilitar-lo.
