Ella o el caos

Ella és Theresa May i l’alternativa política que tenen avui els britànics és una sortida de la Unió Europea amb una fórmula de la primera ministra que el Parlament de Westminster no li ha acceptat dos cops o bé una pròrroga del Brexit que necessita un difícil acord dels 27 i pot deixar el Regne Unit als llimbs dos anys més buscant una sortida. Ella o el caos, valgui la redundància.

La política britànica ha viscut aquesta setmana el punt més baix de la degradació en què l’ha empantanegat el procés de sortida de la Unió Europea, que continua condicionat per les mentides i la supèrbia d’una classe política oportunista i irresponsable que va prometre una sortida indolora d’una Unió a la qual va convertir en una caricatura de la font de tots els mals durant la campanya.

La setmana de May ha sigut d’infart i ha evitat pels pèls tant la sortida de la Unió a la brava, una opció que només una irresponsabilitat majúscula pot defensar, com l’intent de prendre-li el control del Brexit i passar-lo al Parlament, i que va superar només per dos vots.

Malgrat haver reduït la diferència entre les dues votacions sobre el seu pla (230 vots en contra al gener i 149 vots la setmana passada), May és ara un zombi que es resisteix a abandonar Downing Street tot i que ha perdut la confiança del seu gabinet, del grup parlamentari i del partit.

Es tracta de fer política a la desesperada intentant controlar una majoria que està dominada per una setantena de diputats brexiters comandats per Jacob Rees-Moog i la desena de diputats nord-irlandesos del DUP .

Malgrat tot, la primera minista intentarà encara arrencar una última votació quan hagi aconseguit un ajornament del calendari per part de les autoritats europees. El Regne Unit podrà només mantenir-se a la Unió fins al juliol, quan prendrà possessió el Parlament que surti de les eleccions europees que es faran entre el 23 i el 26 de maig, a les quals no està previst que els britànics concorrin. No seria raonable que mantingués el seu vot i capacitat de veto en les decisions fonamentals d’un club del qual el país vol sortir desesperadament. D’altra banda, raonablement, la UE no vol considerar un ajornament llarg si no es garanteix que mentrestant s’obtindrà un acord amb Londres.

Per sortir del cul-de-sac caldria elevar-se, perquè continuar cavant el túnel no sembla la sortida més digna. La dimissió de May seria molt aplaudida i donaria alguns moments de revenja i satisfacció. Però no es pot descartar que el Partit Conservador la reemplaci per un líder que opti per un Brexit encara més dur, perquè continua existint la fantasia que la sortida és un projecte brillant mal executat i no un monstre polític convertit en l’ase de tots els cops i totes les frustracions.

Caldria que a la Cambra dels Comuns es forgés una majoria estable i fiable que superi els partits, perquè la transversalitat de la ruptura afecta tots els grups i les solucions al caos passen per un nou referèndum que sancioni un nou consens entre els britànics que mogui les línies vermelles.

Europa viu un mal moment i continua sent necessari un projecte que vagi més enllà de la proposta publicitària de Macron d’un salari mínim i que superi l’actual unió econòmica i monetària. Per això avui ens preguntem: qui pensa Europa? I qui escolta?

Europa necessita una nova agenda conjunta més enllà de la política monetària i el mercat únic. Necessita una democràcia integrada que vagi més enllà de compartir valors i usos democràtics i comparteixi fiscalitat i cooperacions reforçades. Necessita una política d’immigració que controli les fronteres externes amb generositat, però que protegeixi l’espai Schengen i la llibertat de moviments ciutadans. La Unió no pot ser completament permeable, però ha d’obrir les portes a la immigració que és evident que es pot permetre humanament i econòmicament davant la pressió demogràfica i econòmica de l’Àfrica.

Cada cop més polítiques són transnacionals i la UE pot reforçar-se en temes d’immigració, economia internacional, finances, seguretat, defensa, medi ambient, control de la contaminació.

Per fer-ho necessitarem comptar amb líders de qualitat per als Estats Units d’Europa, que ara tenen els seus màxims enemics a l’Europa central i en la zitzània que creix entre nosaltres. Els primers ministres d’Hongria, Viktor Orbán, i Polònia, Mateusz Morawiecki, minen des de dins com els tèrmits els fonaments de la Unió i caldrà fer-hi front. Europa viu un moment important i continua sent una realitat i un projecte a defensar intensament.