En cas de dubte, a favor de la llibertat

La dinàmica sempre ha estat la d’imputar al màxim. I aquí ho tenen

ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Aquesta setmana explicava en una conferència que les circumstàncies actuals configuren un bosc jurídic en què es fa difícil interpretar cada situació. Això ara s’ha complicat encara més.

A falta d’una anàlisi amb més profunditat, permetin-me una prèvia sobre l’última decisió del Tribunal Suprem sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. Fins ara, les decisions del TS en el judici del Procés han anat en la línia d’una gran duresa: tant des del seu inici, amb la instrucció del jutge Llarena per un delicte de rebel·lió i la presó preventiva per a tots els acusats de manera interrompuda durant un llarg període de temps, com amb la negativa a acceptar l’euroordre de Puigdemont per un delicte inferior, així com amb l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal com a conseqüència de l’acusació per un delicte de rebel·lió i l’estranya decisió que es pogués recollir l’acta de diputat al Congrés però no al Parlament Europeu. I, encara, amb la celebració d’un llarg judici amb la condemna consegüent, finalment per delicte de sedició, sí, però amb la imposició d’unes penes extraordinàriament dures. 

Tot plegat conforma un entramat jurídic francament difícil, amb alts i baixos, i això sense entrar en qüestions processals, malgrat que mai no es pot oblidar que la privació de la llibertat és el càstig més greu que es pot imposar a una persona en la nostra societat, amb uns efectes tant directes com col·laterals sobre els seus familiars que són d’una gran duresa i complexitat. En tot cas, se n’han de mesurar les conseqüències molt a fons.

El que sempre m’ha produït un profund desassossec és que davant d’unes conductes determinades que es van produir al setembre i l’octubre del 2017 a Catalunya, i que en alguns casos determinats, i d’acord amb la legislació vigent, podrien considerar-se com a constitutives d’algun delicte, la intervenció de la justícia sempre s’ha donat sota un prisma concret, això és, considerant que aquestes conductes corresponien als delictes més greus i a les penes més severes. En altres paraules, aquestes conductes s’haurien pogut incardinar perfectament en delictes menys greus i per descomptat amb penes molt inferiors. Però la dinàmica sempre ha estat la d’imputar al màxim. I aquí ho tenen.

El TJUE afirmava de forma molt clara que la condició de membre de la institució s’adquiria des de la proclamació oficial dels resultats electorals

Respecte a Oriol Junqueras i la seva condició d’eurodiputat, la decisió del Tribunal de Justícia de la UE del 19 de desembre va ser sens dubte positiva. El tribunal afirmava de forma molt clara que la condició de membre de la institució s’adquiria des de la proclamació oficial dels resultats electorals, i que era a partir d’aleshores que ja gaudia de la immunitat corresponent a l’esmentada situació. La conseqüència més clara és que Junqueras gaudia d’immunitat parlamentària des del 13 de juny, després que es proclamessin els resultats de les eleccions al Parlament Europeu. Aquesta immunitat teòricament implicava l’aixecament de la mesura de presó provisional amb l’objectiu de permetre-li desplaçar-se fins a la institució europea per complir-hi les formalitats requerides. Això no es va fer; tanmateix, un mes abans se l'havia deixat acudir a la cambra baixa del Congrés per recollir la seva acta de diputat. La veritat és que no hi sé veure les diferències, excepte les de distància geogràfica. El TJUE concloïa, fins i tot, que en el cas que el tribunal nacional competent considerés que s’havia de mantenir la presó provisional, després de l’adquisició per l’interessat de la condició de membre del Parlament Europeu s’hauria hagut de sol·licitar al Parlament Europeu que suspengués la immunitat amb la màxima brevetat possible. 

És cert que el TJUE deixa la decisió final en mans del tribunal espanyol, i aquest, un cop més, ha optat per la més restrictiva, ja que considera que Junqueras “no està sotmès a una mesura cautelar de presó, sinó que està complint una pena imposada per una sentència ferma, la validesa i eficàcia de la qual no ha estat neutralitzada”. 

I, així, acorda que: 1. No pertoca el desplaçament d’Oriol Junqueras a la seu del Parlament Europeu. 2. No pertoca atorgar-li la llibertat. 3. No pertoca declarar la nul·litat de la sentència del 14 d’octubre dictada per la sala. I 4. No pertoca tramitar el suplicatori davant del Parlament Europeu.

En definitiva, tot queda com està; és a dir, que manté intactes tots els efectes de la condemna. Això sí, a la interlocutòria es recull que ad futurum el tribunal acatarà el que diu el TJUE, i ho entén com una resolució diferent i complexa d’una nova concepció de la immunitat processal.

Val a dir que hauria pogut adoptar una postura més flexible atenent les raons de l’Advocacia de l’Estat –que naturalment critica–. I, un cop més, es perd l’ocasió d’interpretar els fets in dubio pro libertate, això és, davant del dubte, a favor de la llibertat i dels drets humans.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF