El dia de la república, la cosa pública

Ho recordarem junts, perquè hi era la nostra filla, hi érem nosaltres, i els amics, i els fills dels amics, els germans, els cunyats, la sogra. A un pare de l’escola amb qui vaig a córrer sovint i a qui puc dir que estimo li vaig preguntar: “¿Irás a votar que no?” I em va dir: “Sí que iré”. I va anar amb la seva mare a votar que no. Me’n va enviar foto. Votàvem al casalet del poble, on sempre. El dia abans un adolescent, assegut, llegint, en custodiava la porta.

Molt d’hora, allà a la placeta hi havia esmorzar. Els tovallons eren del Piolín, una broma, encara, perquè encara no sabíem el que ens esperava: no hi havia ningú a la presó i -sense saber-ho- no pensàvem que un jutge espanyol faria de cacic. Encara estàvem molt alegres i eufòrics. Aplaudiments -això va passar a tot arreu- quan hi anava gent gran amb caminadors o cadires de rodes. Eren gent que havia patit el franquisme. Jo no deixava de pensar: “Són els meus compatriotes”. Els meus desconeguts compatriotes. El dia era molt gris. Tots vam eixugar-nos els ulls, en un moment o altre.

Quan van començar a arribar notícies de càrregues, vídeos violents com no n’havíem vist mai, ja vam pensar que eren capaços de tot. Algú ens va dir: “Aquí no vindran; van a l’escola del Raül Romeva”. És allà al costat, a Mira-sol. Qui havia donat aquella ordre? “Aneu a l’escola del Raül Romeva a pegar”. I uns quants homes hi van anar, per si s’havia d’ajudar en res.

Les primeres càrregues

Després vam fer cap a Barcelona, també per si calia, i perquè la meva sogra es cansa molt a peu dret i, coneixent-la, ja sabíem que a primera hora estaria fent cua. Entrant per la Via Augusta, amb aquella grisor al cel, ja vam veure tots els camions de la policia espanyola. Quan va morir Franco jo anava l’escola. Vam fer festa. El 23-F jo feia BUP. En vam parlar molt amb els mestres i, temps després, La Trinca, que ens feia riure tant, en va fer una cançó. L’1 d’octubre ha estat, sens dubte, el dia políticament més important de la meva vida. Potser també ho serà per a tota la gent que em va acompanyar. El més llibertari, el que hauria fet feliç el meu avi, corneta de l’exèrcit republicà. Va ser el dia que el poble -aquesta idea sempre abstracta i aquí tan concreta- es va organitzar. Cap altre poble ha fet això nostre, mai, i és per això que ho neguen. “No votaron, no hubo referéndum, eran cajitas, están abducidos”. Què hauríem fet nosaltres, els catalans, si això mateix hagués passat en algun país africà o europeu o asiàtic? Meravellar-nos. Sempre ric si penso que al Maig del 68 o a la Primavera Àrab, encara que no ens hagi arribat, segur que també tenien la colla d’emprenyats amenaçant.

Va ser tan senzill i tan complicat, va ser tan modest i tan salvatge, que per força s’havien d’enrabiar. Dies després ja van tancar en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez a la presó i, de cop, tota ironia ens va ser presa. El segon moment políticament més important de la meva vida, doncs, neix del primer. És el dia que vaig anar a la presó a veure’ls a tots ells. Suposo que el tercer serà el dia que tinguem la República. Ningú no pot dir que no ens la mereixem més que ningú, excepte, esclar, el rei.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF