La llengua catalana i els busca-raons

Si ets escriptor, és força normal que escriguis les novel·les i els contes, i fins i tot els articles, en la teva llengua materna. A menys que siguis Vladimir Nabokov, que és un cas lingüístic extraordinari (escrivia la majoria de llibres en anglès i després els traduïa ell mateix a la llengua materna, que era el rus).

Si ets català, però, i escrius en català, hauràs de donar explicacions suplementàries. Podries no fer-ho. Hi ha qui no ho fa. Com que en molts llocs d’Espanya (no pas a la resta del món) hom es pensa, de bona fe, que si parles català és “per fotre” o “per impostura” sempre hauràs de contestar aquesta pregunta que cap castellà ha de contestar mai: “Per què escrius en català?” Que vol dir, en realitat: “Per què escrius en català podent fer-ho en castellà?” En el meu cas, l’explicació és clara: escric en la llengua en què els avis em van xiuxiuejar al bressol paraules dolces com “gintònic”.

El català és la llengua que no cal que parli cap nouvingut, perquè no és necessària. La necessària és l’obligatòria: la castellana. I és per això que els catalans ens emocionem i ens posem a punt de neu quan veiem que els nouvinguts el parlen. Veig, perplexa, com els quatre busca-raons de sempre, els que ho tenen tot, es queixen, aquests dies, perquè ens queixem que la llengua pot morir. La llengua pot morir? Doncs sí. I hi ha qui hi està molt interessat, en una llengua que només serveixi per cantar 'La Santa Espina'. Llavors, mentrestant, divertim-nos. Fem servir la llengua per fer novel·les, contes, sèries, programes, poemes, previsions meteorològiques, declaracions d’amor, 'whatsapps', marranades, moixaines, baralles, cartes a la presó, crítiques literàries, bromes, grafitis. Fem-ho tot molt bé. Que sigui un gran banquet, un banquet on no hi falti de res, on hi hagi de tot.