Criança a la sueca

Fa poc més de tres anys que visc a cavall de Göteborg i Barcelona. Allà hi tinc la família, i aquí mantinc la feina. Per tant, les meves prestacions depenen de la Seguretat Social espanyola, i les del meu marit, de la sueca. Un petit exercici domèstic de política comparada fa palès que les diferències entre les mesures de conciliació dels dos països, ja de per si abismals, no han fet més que augmentar durant la crisi del covid-19.

Una de les primeres paraules que vaig aprendre a l’arribar-hi va ser vabba, que ve del permís que es dona quan estàs cuidant nens ( Vård av Barn o VAB). Els suecs fins i tots l’han convertida en verb, i quan un nen es troba malament simplement has d’avisar a la feina que aquell dia estàs vabbing. Així, tots els nens i nenes -també els fills d’autònoms, i fins i tot dels que estan de vacances- disposen de 120 dies a l’any perquè els seus pares els cuidin si estan malalts, o per anar al metge, al dentista o similar. De mitjana s’utilitzen uns set o vuit dies per nen cada any. És un sistema basat en la confiança, però que els pares i mares tampoc tenen gaires incentius per fer servir. Els dies de vabba es cobra aproximadament un 80% del sou, uns diners que paga la Seguretat Social, no l’empresa -que està obligada a acceptar-ho-. Es tracta d’un dret del nen, així que el permís el pot demanar també un familiar o fins i tot un veí.

Per tant, una mica de tos al matí, o unes dècimes de febre, i només cal trucar a la feina i -el dia que el nen torna a l’escola- demanar a través del mòbil el permís pels dies que ha estat malalt. Ja vaig suposar llavors que, molt probablement, si mai tornàvem a Barcelona, no seria tot tan senzill. Quina va ser la meva sorpresa en veure que l’Estatut dels Treballadors només preveu dos dies de permís retribuït quan el nen o nena està ingressat o té una malaltia greu. I en el cas de malaltia greu, és possible demanar una reducció de jornada. Tinc la sort de poder criar uns nens prou sans, però crec que al llarg de l’últim any cadascun s’ha quedat a casa malalt al voltant de 10 dies.

Malgrat tot, la conciliació -o la falta de conciliació- no va aparèixer als diaris, ni als discursos polítics, fins a l’arribada del coronavirus. Llavors, amb les escoles tancades, i els nens i nenes a casa, calia pensar com ajudar els pares en una situació d’emergència. La solució va ser el conegut com a Plan Mecuida, amb una mesura principal: la possibilitat de reduir la jornada laboral per conciliar, amb la consegüent reducció de sou. De fet, hem estat, juntament amb Irlanda, l’únic país europeu que no ha posat sobre la taula prestacions econòmiques o alternatives de conciliació.

Hem viscut el confinament també des de Göteborg, on les escoles no han tancat. La legislació també s’ha adaptat temporalment a la pandèmia, permetent als pares sol·licitar un permís del 90% del sou fins i tot amb nens sans si no poden anar a l’escola perquè l’escola ha de tancar, sense haver d’aportar un justificant mèdic passats 7 dies de malaltia, com passava prèviament amb el VAB. Es busca reduir la possibilitat de contagi, i evitar saturar els serveis mèdics en els casos de símptomes lleus.

Mig any després de l’inici de la crisi comencem a parlar a Espanya de la baixa laboral per als pares amb fills en quarantena, amb el dubte encara de si la PCR ha de ser positiva o negativa. Mentrestant, Torra demana ajut a Sánchez per finançar un subsidi de conciliació familiar, una mesura que ja han aplicat el País Basc, Galícia i Castella i Lleó. Que hàgim trigat tant a plantejar de quina manera es pot ajudar les famílies que no poden treballar perquè tenen infants a casa, ja sigui perquè estan en quarantena o perquè no tenen una escola on anar, ens mostra el poc recorregut de les polítiques de conciliació al nostre país.

La comparació amb Suècia és injusta. Parlem d’estats del benestar i cultures molt diferents. Però encara és més injust que el cost de conciliar la vida laboral i la personal recaigui totalment sobre les llars. Sobretot quan la prevenció d’una pandèmia passa perquè molts ens hàgim de quedar a casa, i moltes famílies hagin d’escollir entre cuidar o la precarietat laboral. Mentrestant, la nostra ha decidit quedar-se allà on tenir fills en temps del covid-19 no és incompatible amb treballar o mantenir el sou a final de mes.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF