Qui paga impostos mediambientals a Espanya?

Catalunya, el País Valencià i les Balears recapten el 60% dels impostos verds a Espanya

Un estudi del Consell d'Economistes d'Espanya sobre fiscalitat mediambiental torna a posar sobre la taula no només la diferència sideral que hi ha entre comunitats autònomes, sinó la soledat de Catalunya a l'hora d'implementar pràcticament en solitari unes polítiques que són reclamades per la Unió Europea com una peça fonamental de la lluita contra el canvi climàtic. Les dades són eloqüents: Catalunya recapta ella sola un terç del total d'impostos autonòmics sobre el medi ambient que es paguen a l'estat espanyol. Recordem que Catalunya representa un 16% de la població i un 19% del PIB; per tant, hi ha una desviació important, una sobrecàrrega impositiva sobre els ciutadans i les empreses catalanes.

Si es miren les dades amb deteniment, hi ha una dada que crida poderosament l'atenció. Resulta que l'autonomia que menys recapta en concepte de fiscalitat verda és la Comunitat de Madrid, on l'administració governada pel PP des de fa dècades no ha posat en marxa pràcticament cap impost mediambiental, només el de residus. Només així s'explica que Madrid recapti la xifra irrisòria de 2,7 milions d'euros per aquest concepte, un 0,2% del total; és a dir, 200 vegades menys que Catalunya, que ingressa 546,6 milions, la gran majoria, 503, a través del cànon de l'aigua. No hi ha millor exemple del dúmping fiscal que practica Madrid per atreure empreses i ciutadans amb recursos, i que s'estén a altres figures com l'impost de successions o el tram autonòmic de l'IRPF.

Es pot adduir que es tracta de l'exercici de l'autogovern i que els governs de dretes tenen dret a rebaixar els impostos i fins i tot a eliminar-los. Aquest principi, tractant-se de la Comunitat de Madrid, és una gran fal·làcia, perquè és un territori que es beneficia de l'anomenat efecte capital i, per tant, es pot permetre el luxe de renunciar a ingressos que per a altres administracions, com la catalana, són absolutament imprescindibles per quadrar els números.

Però el problema més greu és que la fiscalitat verda no pot ser una cosa opcional, sinó que es tracta d'un dels pilars de la lluita contra la crisi climàtica, que no coneix fronteres. L'estat espanyol no pot permetre que hi hagi zones exemptes de contribuir, amb els seus recursos, a afrontar aquesta batalla, que és, recordem-ho, per la pròpia supervivència. I menys encara pot permetre que el 60% del pes de la recaptació verda recaigui només sobre Catalunya, el País Valencià i les Balears, curiosament tres dels territoris amb més dèficit fiscal global.

En la seva deriva neoliberal, el PP vol convertir Madrid en un paradís fiscal i en un territori mediambientalment insolidari, en contra del que estan fent els països més avançats del planeta i del que dicta el sentit comú. Si és la seva decisió, endavant. Però el que no pot ser és que això derivi en un avantatge competitiu i en un greuge (un més) per a les empreses catalanes i la resta de ciutadans de l'Estat. I la solució no és en cap cas igualar a la baixa, sinó fixar uns mínims a tota la Unió Europea.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF