EL FINAL DE LA LEGISLATURA

Les lluites internes condemnen l’independentisme al bloqueig

A les diferències entre JxCat i ERC ara s’hi pot sumar un període de govern en funcions de sis mesos

“Aquesta legislatura no té més recorregut polític. Arriba al seu final”. Aquestes paraules lapidàries van ser pronunciades pel president Quim Torra fa set mesos i mig. La causa era la pèrdua de confiança amb els seus socis d’ERC i per això el president es va comprometre a anunciar la data de les eleccions l’endemà de l’aprovació dels pressupostos. Aquest dijous, però, el missatge va ser el contrari: “No seré jo qui en aquest moment crític aboqui el país a una cursa electoral irresponsable”. La causa adduida per a aquest canvi d’opinió és la necessitat de combatre la pandèmia, però la relació amb ERC continua en el mateix punt, i la prova és que els dos espais polítics no han sigut capaços de consensuar una resposta conjunta en cas que el Tribunal Suprem, d’aquí uns dies o setmanes, confirmi la condemna per desobediència i inhabiliti el president.

El bloqueig, doncs, continua. I ara la conseqüència podria ser un període de mínim cinc mesos de govern en funcions (que serien tres si Torra convoqués ell les eleccions). Però la situació actual no és producte només d’una discrepància puntual sobre la data de les eleccions, sinó que ve de més lluny. En concret ve de l’octubre del 2017, ja que l’última vegada que hi va haver un full de ruta comú de l’independentisme va ser per l’1-O.

I d’abans. Perquè de tensions entre JxCat (i abans CiU) i ERC n’hi ha hagut sempre, i més des que ostenten la condició de socis, d’ençà del 2012. Només cal llegir els llibres d’Artur Mas ( Cap fred, cor calent, Columna, 2019) i els dos volums de Carles Puigdemont ( M’explico i La lluita a l’exili, La Campana, 2020) per comprovar que els retrets cap a ERC, i en especial contra el seu líder, Oriol Junqueras, són una constant (també contra la CUP, per cert), fins al punt que sembla una relació amb tocs masoquistes.

Desconfiança mútua

Aquesta desconfiança, que tot i que els republicans rebutgen fer-la explícita és mútua, ha acabat per crear un núvol tòxic al voltant del Govern, que actua a la pràctica com dues faccions (la tercera, el PDECat, va ser expulsada per Torra del consell executiu) i transmet una imatge de feblesa i picabaralles que comença a preocupar en els estats majors dels partits. L’equilibri entre marcar perfil i mantenir una certa cohesió del Govern és molt difícil d’aconseguir, com bé sap la consellera de la Presidència i portaveu, Meritxell Budó, que cada dimarts es veu obligada a fer exercicis de contorsionisme polític.

Al marge, doncs, de la correlació de forces interna, l’independentisme té un problema com a moviment, i és la incapacitat de fer encaixar totes les peces per fer avançar el projecte comú. És justament la seva varietat i riquesa, el seu ampli espectre ideològic i composició diversa, el que fa que sovint sigui difícil moure tot l’espectre en una mateixa direcció, si no és que hi ha un objectiu comú molt definit i incontrovertible com l’1-O.

Els finals de legislatura, a més, sempre són agònics (el 2015 van passar mesos abans no es va poder pactar la llista conjunta) o traumàtics (el 2017 les eleccions les va convocar Mariano Rajoy). I aquest 2020 el paper de detonador li podria correspondre al Tribunal Suprem per l’afer de la pancarta. El Procés va avançar a empentes i rodolons fins al 2017, amb cops d’efecte com el pas al costat de Mas o el “referèndum o referèndum” de Carles Puigdemont el setembre del 2016, amb rectificacions constants del full de ruta i incompliments de les pròpies lleis aprovades pel Parlament, com la de transitorietat jurídica. Però totes aquestes maniobres van xocar finalment amb el mur de l’Estat l’octubre del 2017. I aquí es va acabar una unitat que ja era molt fràgil.

L’eix esquerra-dreta

Les eleccions, que si hi ha inhabilitació se situarien entre gener i febrer, poden ser una oportunitat per superar el bloqueig, però res no ho assegura, ja que la fragmentació de l’espai independentista pot complicar encara més la situació. A més a més, la pandèmia ha canviat les prirotats dels ciutadans (vegeu l’article de Jordi Muñoz) i ha fet reaparèixer amb força l’eix esquerra-dreta. Aquest és un dels factors que explica el divorci entre JxCat i el PDECat, però també complica la convivència a dins del partit de Carles Puigdemont.

Com a mostra d’això, aquesta setmana hem vist com coincidien un discurs duríssim contra l’Estat de Quim Torra amb l’oferiment de Laura Borràs al govern de PSOE-UP per negociar els pressupostos “sense línies vermelles”. I això és perquè Borràs està fent grans esforços per mantenir la cohesió del grup parlamentari, amb quatre diputats de JxCat i quatre del PDECat. L’estratègia “excepcionalista” de JxCat, enfront de la més “institucionalista” d’ERC, també es modula en funció del context.

La pregunta és si aquesta flexibilitat podria servir per pactar un full de ruta consensuat de l’independentisme i, cosa potser més important, un mecanisme de prevenció i gestió d’incendis. Els dos actors coincideixen que aquest és un pas absolutament necessari. I llavors per què no ho fan? Molt fàcil. Perquè cada actor vol saber abans quina força electoral té cada proposta abans de seure en una taula on s’hauran de fer concessions.

El paper de la CUP

Un cop més, doncs, les eleccions apareixen com la condició prèvia per recuperar la unitat estratègica, com la fita que ha de permetre trobar el desllorigador, com l’única possibilitat per superar el bloqueig amb un nou repartiment de cartes. I en aquest nou escenari caldrà estar atents a un tercer en discòrdia que podria ser la CUP i sense la qual potser no hi ha majoria independentista al Parlament. Si la unitat estratègica no suma d’alguna manera la CUP, el bloqueig esdevindrà crònic o bé s’hauran de buscar alternatives fora de l’àmbit estrictament independentista.

Sigui com sigui, el primer gran repte de la pròxima legislatura serà que duri quatre anys i no estigui marcada per les lluites entre socis. Un escenari que ara mateix sembla de ciència-ficció.

Els tres últims presidents, en mans dels tribunals

Artur Mas

Un dia abans de la vista per abordar si el judici de l’1-O se celebrava a Madrid o a Catalunya, el Suprem va ratificar la sentència del TSJC contra Artur Mas per organitzar la consulta del 9-N, però va rebaixar la condemna de dos anys d’inhabilitació a un any i un mes. El Tribunal de Comptes també el va condemnar, amb Ortega, Homs i Rigau, a pagar uns 5 milions per les despeses del 9-N.

Carles Puigdemont

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, va presentar una querella a l’Audiència per rebel·lió, sedició i malversació de fons públics contra Puigdemont i la resta del govern pel referèndum de l’1-O tres dies després de la DUI. L’Audiència el va citar a declarar el 2 de novembre, però Puigdemont ja s’havia exiliat a Brussel·les, on la justícia belga s’ha negat a extradir-lo.

Quim Torra

La presidència de Quim Torra està en mans de cinc jutges del Tribunal Suprem, que dictaran sentència durant les pròximes setmanes. El cap de l’executiu s’enfronta a una inhabilitació que es dona per feta, acusat d’un delicte de desobediència a la Junta Electoral Central (JEC) per haver-se negat a retirar el 2018 la pancarta amb el lema “Llibertat presos polítics i exiliats” en període electoral.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF