21-D: una campanya amb més presidenciables que mai

Tant Puigdemont com Junqueras, Rovira, Arrimadas i Iceta juguen la carta presidencial

Per si la campanya del 21-D no fos prou atípica, amb candidats exiliats o empresonats, encara hi ha una altra característica que la diferencia de totes les anteriors: la quantitat de candidats que, d’una manera o una altra, amb més o menys possibilitats, han adoptat una estratègia electoral de caràcter presidencialista. D’entrada, hi ha fins a cinc noms que estan sobre la taula: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Marta Rovira, Inés Arrimadas i Miquel Iceta.

El que juga més a fons la carta presidencial és Carles Puigdemont, que, com a president cessat per l’article 155 i exiliat a Brussel·les, es presenta com a únic president legítim, i planteja el 21-D com l’oportunitat per restituir-lo. Tota l’estratègia passa per vehicular aquest missatge. Des de la mateixa composició de la llista, confeccionada a cop de telèfon des d’un despatx de Brussel·les marginant el PDECat, fins als cartells amb el lema “El nostre president”, tot en la campanya de Junts per Catalunya adopta un to marcadament macronista, el d’un home que se situa per damunt de partits i sigles per erigir-se en genuí representant de la institució que representa l’autogovern.

Les seves aparicions per videoconferència són saludades amb eufòria en els mítings de campanya i cada atac que rep d’un dirigent del Partit Popular el beneficia perquè l’electorat percep que els vots que faran més mal a la Moncloa la nit del 21-D seran els que rebi Puigdemont. Un líder clar, un missatge molt simple i un equip que funciona amb autonomia respecte al PDECat, però que s’aprofita de la capil·laritat territorial de l’antiga Convergència, han insuflat una velocitat de creuer a la candidatura en un temps rècord.

A més a més, Puigdemont juga amb l’avantatge que, en la seva condició de president legítim, obliga ERC a anar amb el fre de mà posat per no aparèixer com una usurpadora. Els republicans, a més, estan en desavantatge evident respecte a JxCat perquè el seu líder i vicepresident legítim és a la presó, i només es pot comunicar amb l’exterior a través de cartes. Tot i els reiterats intents dels estrategs republicans, el ministeri de l’Interior no ha autoritzat Oriol Junqueras a enregistrar un vídeo o, almenys, un missatge de veu.

En aquestes circumstàncies, són la resta de candidats d’ERC, com Marta Rovira i Carles Mundó, els que han de recordar a cada míting que el seu líder és a la presó d’Estremera i llegir frases seves. L’impacte, però, no és el mateix. La figura del candidat absent es combina, a més, amb la de la candidata in pectore, és a dir, Marta Rovira, que vol i dol. D’una banda, està obligada a demostrar que està preparada per assumir la presidència de la Generalitat si ERC guanya les eleccions i la justícia manté Junqueras empresonat, tal com va dir en una entrevista a l’ARA. De l’altra, però, ha de deixar clar que ho faria a contracor perquè l’electorat tendeix a penalitzar el que percep com a ambicions personals. Aquests equilibris estan passant factura a la campanya d’ERC davant la puixança d’un Puigdemont que actua amb les mans completament lliures i que no té problema a pressionar els seus socis.

El vot útil unionista

En el camp unionista, Inés Arrimadas ja fa temps que va decidir adoptar un to presidencial amb l’esperança que l’efecte cavall guanyador la convertís en la principal dipositària del vot útil antiindependència. La líder de Cs es dirigeix sovint als votants independentistes conservadors per recordar-los que han sigut “enganyats” pels seus líders i que ella garanteix un retorn a la normalitat del peix al cove pujolista. Arrimadas sap que l’electorat nacionalista és refractari al discurs desacomplexadament espanyolista que gasta Albert Rivera al Congrés, on Toni Cantó amenaça l’escola catalana i Juan Carlos Girauta TV3, i mira d’evitar aquests discursos cantelluts en una campanya en què cada dia repeteix que vol ser “presidenta de tots els catalans”. Això va ser evident en el debat de TVE, en què Arrimadas va prioritzar el català en contrast amb un Xavier García Albiol totalment castellanitzat. El problema que té és que el seu públic més fervent, com en el seu dia li passava a Felipe González, li demana canya contra els independentistes.

Iceta, el pacificador

La cinquena opció en discòrdia és la que representa Miquel Iceta. El candidat socialista es passeja amb el pin institucional de la Generalitat a la solapa i es presenta com el peacemaker ideal entre els dos blocs. Al seu favor compta amb la seva àmplia experiència política, habilitat dialèctica per afrontar els escenaris més adversos, i el suport de l’establishment empresarial i econòmic, que veu en ell l’opció més segura per retornar a l’autonomisme sense haver de fer una esmena a la totalitat a l’obra del catalanisme des del 1980. L’aliança amb l’extinta Unió és la prova de la seva capacitat per teixir acords, però Iceta no se n’acaba de sortir, i en els darrers mítings, veient que les enquestes no l’acompanyen, ha elevat el to contra els independentistes i s’ha apuntat al discurs de la por i el catastrofisme econòmic. El candidat socialista sap que les seves possibilitats passen per fer el sorpasso a Cs als barris obrers on ara abunden les banderes espanyoles, i això li impedeix jugar a l’ambigüitat. Això sí, confia a recollir el vot dels que, més que revenja contra Puigdemont i Junqueras, volen solucions perquè independentistes i unionistes puguin conviure junts en un projecte comú.

La campanya transcorre així amb relats entrecreuats i, cada vegada més, competència interna dintre dels mateixos blocs. Puigdemont contra ERC, Arrimadas contra Iceta, Rovira contra JxCat, etc. Tothom sap que un grapat de vots pot acabar decantant la balança. I potser la nit del 21-D necessitem una photo finish o fins i tot el VAR per saber qui ha guanyat.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF