El 10-N calibra l’impacte de la sentència en la societat catalana

BarcelonaCatalunya, altre cop. Per un motiu o un altre els 48 escons que es reparteixen a Catalunya poden acabar sent decisius en molts sentits aquesta nit. Però aquesta vegada les lectures seran múltiples. Tant cap enfora, en termes de governabilitat de l’Estat, com cap endins, on es dirimeix una crua batalla per l’hegemonia en els diferents espais polítics que avui pot viure un capítol important. Que el resultat català acabi decantant la balança al conjunt d’Espanya no és nou. En el passat els vots catalans han servit per apuntalar les victòries de Felipe o Zapatero i frenar l’ímpetu de la dreta. Aquesta nit, però, tindran un pes especial les lectures internes.

Anem a pams. La primera d’aquestes lectures que caldrà fer avui en termes interns és quin és l’abast de l’impacte de la sentència. Per tant, la primera suma que caldrà fer és si ERC, JxCat, els comuns i la CUP, els partits que s’han mostrat obertament crítics amb la decisió del Tribunal Suprem, sumen més dels 29 escons que van treure conjuntament el 28 d’abril. A l’altra banda hi haurà un PSC incòmode però incapaç, com a partit de govern, d’alçar la veu contra els jutges, i la triple dreta, PP, Cs i Vox, que continuen parlant de “cop d’estat” i deixant entreveure que haurien preferit una condemna per rebel·lió.

El segon nivell de lectura d’aquesta nit serà si els partits estrictament independentistes, ERC, JxCat i la CUP, són capaços de capitalitzar l’efecte de la condemna en benefici propi i superar els 22 diputats i el 39,4% dels vots del 28 d’abril. No fer-ho seria un mal senyal per al moviment, que difícilment trobarà en el futur un moment més propici per ampliar la base independentista.

I és precisament dins del moviment independentista on es tornarà a posar a prova quina força política, i per tant quina estratègia, té més suport popular de cara a conduir el Procés en el futur immediat. Del resultat de les anteriors generals i de les municipals es deriva que aquest partit pot ser ERC, però també és veritat que la victòria de Carles Puigdemont a les europees indica que aquesta batalla encara és viva. A més a més, aquesta nit hi ha un tercer actor en joc, la CUP, que aposta clarament per no fer política a Madrid i, per tant, per utilitzar els seus escons amb un propòsit merament propagandístic, una pràctica semblant a la d’Herri Batasuna als anys 80 (avui l’esquerra abertzale ha virat cap a posicions més pragmàtiques). Una de les incògnites d’aquesta nit és calibrar quants independentistes se senten atrets per aquesta estratègia de bloqueig i per un discurs de caràcter insurgent.

El pols ERC-JxCat

Però la gran partida es juga entre ERC i JxCat en vista d’unes pròximes eleccions catalanes. Un altre bon resultat d’ERC (ja firmarien per repetir els 15 diputats del 28 d’abril o perdre’n només un) refermaria la seva aposta pel pragmatisme i els situaria com el partit central del nou mapa polític, mentre que un retrocés, sumat a una pujada de JxCat, deixaria les coses més obertes i reforçaria tant el president Torra com Puigdemont davant de Junqueras. El seu candidat, Gabriel Rufián, ha demostrat capacitat d’adaptació a les circumstàncies i s’ha allunyat del perfil estrident que el va fer famós. Ara és el favorit, i exerceix com a tal.

A JxCat estan especialment preocupats pel que els pugui prendre la CUP a causa de l’efecte Buch. Les imatges dels Mossos reprimint els aldarulls que es van produir com a protesta a la sentència casen poc amb les crides a la unitat de la candidata Laura Borràs. És ella la que té la difícil missió d’aguantar la posició (els 7 diputats actuals), per no posar en perill la presidència de Torra, a qui és molt pròxima.

Un altre duel apassionant d’aquesta nit serà el que protagonitzaran el PSC i els comuns. Ara fa uns mesos els socialistes van superar còmodament els comuns, van disputar la victòria a ERC i ara es disposaven a fer el sorpasso. Avui, però, a causa del gir discursiu de Pedro Sánchez amb Catalunya, Jaume Asens els ha pres la bandera de la distensió i el diàleg, amb la qual els socialistes s’havien presentat el 28 d’abril. Si el PSC no manté almenys la segona posició i la perd en favor dels comuns, la nit serà trista a la nova seu del carrer Pallars. Sobretot perquè es demostrarà que l’opció de disputar el vot a Ciutadans i abandonar el flanc esquerre s’haurà demostrat fallida.

Perquè aquesta serà una altra de les claus de la nit: què passarà amb Ciutadans i Inés Arrimadas? On aniran a parar els vots que segons totes les enquestes estan fugint a l’ensumar el naufragi? Si una part van a parar al PSC el resultat serà que l’unionisme dur, la triple dreta, perdrà pes a Catalunya en contra del que es preveu que passi al conjunt de l’Estat. El 28 d’abril ja van tenir un resultat molt pobre: 7 diputats de 48 i un 20% dels vots. Baixar d’aquests registres, en un context de pujada general, seria una mostra innegable del fet diferencial català.

Els vots de Cs

Però el més probable és que una part important dels vots de Cs vagin a parar a les altres dues forces espanyolistes: el PP de Cayetana Álvarez de Toledo i el Vox d’Ignacio Garriga. Algunes enquestes apunten fins i tot que Cs podria quedar com a última força. Seria un cas inèdit en la història recent, perquè els taronges van quedar primers fa només dos anys, el 21 de desembre. I si a sobre Vox supera el PP, estaríem al davant d’un autèntic terratrèmol en l’àmbit de la dreta catalana.

En definitiva, avui es planteja no una sinó múltiples batalles on tot està obert: tant la correlació de forces entre els diferents blocs (independentistes versus unionistes, i sobiranistes versus constitucionalistes) com a dins mateix dels blocs. Per això no és agosarat afirmar que aquesta segona volta del 28 d’abril, celebrada sota l’impacte emocional de la sentència del Procés, pot establir els fonaments del mapa polític que regirà els pròxims anys. Almenys fins que un altre sisme ho torni a posar tot cap per avall.

VUIT CANDIDATS, VUIT ESTRATÈGIES

GABRIEL RUFIÁN, ERC

“Sánchez no té principis”, amb aquesta frase va començar ERC la campanya. Tota una declaració d’intencions. Els republicans han basat la seva estratègia en carregar contra els socialistes. Veuen “impossible” dialogar-hi després del 10-N, però no han descartat explícitament tornar a parlar d’una investidura amb ells.

MERITXELL BATET, PSC

A la caça dels votants que Ciutadans va deixant pel camí, el PSC ha endurit el seu discurs contra l’independentisme, convençut que créixer per la banda dels comuns aquest cop no seria tan fàcil. L’estratègia, calcada a la del PSOE, ha estat executada principalment per Miquel Iceta, davant la convalescència de la candidata del partit, Meritxell Batet. Un Iceta que tant s’ha dedicat a defensar el diàleg i l’aposta federal relegada pel PSOE com a relacionar els partits al Govern amb l’extrema dreta. Ha hagut de fer equilibris per projectar moderació.

JAUME ASENS, EN COMÚ PODEM

Els comuns han plantejat el 10 de novembre com una oportunitat per fer minvar el PSC, sobretot per convèncer els votants socialistes que no comparteixen el gir cap a la dreta del PSOE. S’han erigit com l’únic partit que defensa el federalisme i que té una aliança a l’Estat que aposta per una solució dialogada del conflicte català.

LAURA BORRÀS, J x CAT

El 10 de novembre ha arribat en un context complex per a JxCat, després de les protestes de la sentència i el rol d’Interior. Ara bé, han centrat la campanya en la cap de llista, Laura Borràs, i l’expresident Carles Puigdemont, a qui el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha tornat a assenyalar prometent que el retornarà a Espanya.

INÉS ARRIMADAS, CIUTADANS

El context ha forçat Cs a recular a la seva posició d’espai de centre entre PP i PSOE, davant l’auge de Vox i la impossibilitat de competir-hi per la dreta. La candidata per Barcelona, Inés Arrimadas, ha compartit protagonisme amb el líder, Albert Rivera, en una campanya en què han reivindicat la “moderació” i l’antiindependentisme.

CAYETANA ÁLVAREZ DE TOLEDO, PP

La candidata popular no s’ha cansat de repetir-ho en campanya: la repetició de les eleccions “és un regal de Sánchez”. Si més no, és una segona oportunitat perquè Cayetana Álvarez de Toledo pugui culminar la tasca que va encomanar-li Casado el 28 d’abril: pescar els votants desencantats amb el partit. Tot i que l’aspirant va optar per l’estratègia de l’autocrítica, el malestar al partit va forçar-la a virar el discurs. En l’últim tram de campanya, les banderes del constitucionalisme i l’antiindependentisme han onejat per fer caure Sánchez.

IGNACIO GARRIGA, VOX

Vox s’ha lluït durant aquesta campanya en els debats electorals - per primera vegada tenia espai a la televisió pública -, on ha exhibit un to tranquil a la recerca del votant conservador del PP i l’antiindependentista més inflamat de Ciutadans. A més, ha intentat marcar agenda carregant contra la immigració irregular.

MIREIA VEHÍ, CUP

Després dels últims revessos electorals, la CUP confia remuntar el vol obtenint representació al Congrés en la seva estrena en unes eleccions generals. Els anticapitalistes, amb tres exdiputats als primers llocs, volen captar el votant desencisat d’ERC i JxCat i exportar la veu de la revolta a la cambra baixa.