De carrer

Això és el que ja no poden controlar, el que mai podran exiliar i el que no podran empresonar

«No s'aturen els processos socials

ni amb el crim ni amb la força»

Salvador Allende

De debò que el que no trobo enlloc són raons per no sortir al carrer o per creure que les coses es canvien des de casa o des de Twitter. El repertori de les excuses ha quedat fulminat per l’estricte principi de realitat que tant s’invoca darrerament i que, paradoxalment, tan necessari és per escurçar sovint la llarga distància entre present i futur, entre realitat i anhel, entre injustícia i alliberament. Brúixoles i mapes: saber on som, saber d’on venim i saber on volem arribar per poder tornar a començar. El cert, però, és que tampoc he trobat gaires arguments ni criteris que cridin a quedar-se a casa, sinó tot el contrari: com a molt, propaganda avariada, ordres autoritàries i amenaces gens velades que només reforcen la urgent necessitat, meitat consciència, meitat instint, de sortir al carrer tants cops com calgui contra els qui dicten i criden que res ni ningú no es mogui.

Venim de lluny, encara queda molt de trajecte i debats pendents, i el camí s’haurà de fer sencer. I l’haurem de fer entre totes i tots. Res que no sigui sabut en una altra Diada que, aquest cop, és incomparablement més excepcional, dolorosa i injusta que l’anterior: amb presos per alliberar i exiliats per retornar, a les portes de judicis sumaríssims per rebel·lió en què es volen demanar penes de 25 anys de reclusió i després d’onze mesos en què hem vist totes les versions variables i cacicades d’un 155 amb mil cares, amb el 80% dels alcaldes investigats i més d’un miler de persones en el focus directe de la repressió. Mal amanit amb la porra extensible de l’extrema dreta campant impunement –blanquejats en portada per l’'Abc' i els operadors mediàtics estatals– i un revifat nacionalisme d’estat que ha fet de l'"A por ellos" raó d’estat, doctrina del xoc i repressió desfermada. Fins i tot en nom de la moral nacionalcatòlica i nacionalcatòdica. Ho ha dit Pablo Casado, en la celeritat d’un viatge colèric cap a la dreta extrema supremacista i en oberta competència amb Albert Rivera: "No es pot consentir el suposat diàleg perquè no hi ha equivalència moral entre les dues parts".

Res és més digne, útil i fèrtil que demostrar que la repressió no és pas invencible. També van dir que no hi hauria primer d’octubre i el vam fer

Tot poder ordena sempre callar i obeir i acatar, tira de veta submisa del xantatge amb els ostatges –si us porteu bé, ja veurem què fem– i obvia, nega i maquilla la seva pròpia brutalitat inquisidora. Res és més menyspreable, escrivia Camus, que el respecte basat en la por. No hi ha tirania més cruel, apuntava Montesquieu, que la que es perpetra sota l’escut de la llei i en nom de la justícia. Per això res és més digne, útil i fèrtil que no defallir i demostrar que la repressió no és pas invencible –és dura, és crua, és roïna– i també pot ser desbordada –i ha de ser-ho, si ens en volem sortir– per l’acció col·lectiva, comuna i compartida. És el que ens toca fer, més que mai i més que ahir. També van dir que no hi hauria primer d’octubre i el vam fer: ells anaven per dalt, però les coses sempre passen per baix. Ara ens en toca una de molt més difícil encara, en què caldrà esmerçar la generositat que sempre ens fa avançar, la intel·ligència col·lectiva que ens aixopluga i el compromís irrenunciable amb drets i llibertats: desconstruir, desballestar i capgirar –com un efecte bumerang– la lògica maccarthista del macrojudici que vindrà. En clau solidària, democràtica i antirepressiva i en clau indefugiblement política, perquè el que volen condemnar, finalment, és el dret democràtic a autodeterminar-nos. I demà, sortint al carrer, també fem això: no demanar permís per ser lliures ni demanar perdó per ser-ho.

I més encara aquest judici que no serà final, diguem-ho així, ens acabarà jutjant a totes i tots. I si el temps és el jutge més sever, no s'hi val a badar. Ni abans ni durant ni després d’un dispositiu repressiu dissenyat i planificat per sentenciar-ne uns pocs per condemnar-nos a molts. Prejudici d’estat i tribunal polític, amb totes les cartes marcades, d’entrada, en un tauler ben enverinat, quan govern ja no és estat i on el búnquer judicial serà l’autèntic sobirà feudal que recorrerà al recurs dràstic del càstig exemplaritzant. Escrit gairebé en veu baixa i com a única alternativa pacífica i desobedient que pot obrir per baix, autodeterminant-nos cada dia, el que pretenen tancar per dalt amb pany i forrellat i per molts anys: caldrà fer-los ingestionable, inassumible i insuportable qualsevol sentència. I desbordar-la.

En les darreres quaranta-vuit hores, mirall-país, no he vist ni gota de derrota

Entrant al detall que serveix per a l’engròs, no tinc motius íntims ni disposo de motius públics per a cap desesperança –i si la tingués, sortiria al carrer per transformar-la i revertir-la–. Quotidianitats resistents, en les darreres quaranta-vuit hores, mirall-país, no he vist ni gota de derrota. He vist el pati de l’escola de Vandellòs a vessar pels presos polítics, la integritat sencera i serena dels presos a Lledoners tot visitant Jordi Turull, la impressionant capacitat d’autoorganització, solidaritat i enxarxament del teixit popular a La Fumera de Sallent, l’assemblea de l’Aplec de Balenyà desbrossant el futur enmig d’un bosc, com somiava en Carles Capdevila, i la invencible dignitat de l’àvia de l’Adri –acusat de terrorisme per prendre partit als CDR– prenent la paraula enmig d’una plaça plena a Sant Feliu de Llobregat. I això és el que ja no poden controlar, el que mai podran exiliar i el que no podran empresonar sense engarjolar mig país. Ho saben ells perfectament, l’important és que mai no ens n’oblidem nosaltres.

Foscors i llumins, 'Dare not linger' és el darrer llibre publicat per Mandla Langa sobre els apunts inacabats de Nelson Mandela, referent universal en la lluita per la llibertat en condicions terriblement, incomparablement, molt pitjors. Traduïm-ho lliurement per un no tinc temps per aturar-me ara. Un no t’arronsis aquí que som enmig d’un camí que encara fa pujada. No ara ni aquí, que és quan menys ens cal, quan menys ho necessitem i quan el segur del cert és que no serveix de res. No ens aturem ara, doncs, que el camí mai no és fàcil ni és curt i rere aquest turó en vindrà un altre. I mentrestant –com ahir, com avui, com demà– autodeterminem-nos republicanament i, sempre en peu de pau, tornem a omplir els carrers. Per poder buidar les presons.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF