Ètica tecnològica

Escolta aquí l'article de Carme Colomina

ABÚS. Ens volen reduir a un paquet de dades controlables i negociables. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) ofereix mig milió d’euros a les tres principals companyies de telefonia mòbil d’Espanya (Telefónica, Orange i Vodafone) per aconseguir les dades d’ubicació dels telèfons mòbils de milions d’usuaris per analitzar la mobilitat dels ciutadans. Als Estats Units s’ha obert una investigació a Google per haver recopilat i analitzat dades sanitàries personals de desenes de milions de pacients sense notificar-ho ni a aquestes persones ni als seus metges. A la Xina, el control dels hàbits socials s’ha traduït en un carnet per punts de bon ciutadà que té conseqüències a l’hora d’aspirar a determinades feines, voler llogar un habitatge, utilitzar el transport públic, accedir a la sanitat pública o contractar una assegurança.

La utilització massiva del big data ens deixa cada cop més desprotegits, víctimes d’una asimetria de la informació en què les grans corporacions tecnològiques saben cada cop més de nosaltres i nosaltres molt poc d’elles.

Fins i tot la Unió Europea ha decidit entrar en el negoci de les dades. Després de l’escàndol de Cambridge Analytica -la consultora que va utilitzar sense permís les dades personals de 87 milions d’usuaris de Facebook, 2,7 milions dels quals eren ciutadans de la UE- i de tot el debat que hi ha hagut els últims dos anys sobre l’ètica de les dades, ara Brussel·les diu que no es vol quedar al marge de la propera revolució econòmica. La Comissió Europea calcula que, només l’any que ve, el volum de l’economia de les dades pot arribar als 739.000 milions d’euros i assegura que hi ha fins a 10 milions de llocs de treball, directes o indirectes, en joc.

CONTROL. És l’última acceleració i el nou desequilibri creixent del segle XXI: qui controla les eines i el contingut. Empreses de tecnologia privades com Google i Facebook tenen més informació que els governs, en un moment en què els estats s’aferren a recuperar el control. La debilitat política porta alguns governs a pretendre intervenir telecomunicacions i xarxes socials adduint motius d’ordre públic, a tallar internet quan l’oposició pren els carrers o a assegurar que la ciutadania és víctima d’una desinformació que afecta la seva capacitat de prendre decisions polítiques. Tancar l’aixeta a determinades mentides no vol dir que s’hagi d’imposar la veritat.

La mentida ha format part del repertori polític de la història, probablement des que Juli Cèsar va escriure la Guerra de les Gàl·lies ( De Bello Gallico ) per construir relat i imaginari de conquesta sobre el que realment va ser una massacre, i fer del “ Veni, vidi, vici ” el “ Yes, we can ” dels romans, el primer eslògan publicitari d’un ascens al poder. Pura propaganda.

MODEL. Limitar webs o comptes de les xarxes socials no garanteix posar ordre a la desinformació. Les estratègies de propaganda van més enllà i les mentides del poder són atemporals. El veritable problema és el control social. La violació de la nostra privacitat. La mercantilització opaca de les nostres dades.

Criminalitzar les xarxes socials és limitar l’accés a la informació, a tot tipus de contingut -sigui veraç o no-. Deixar en mans de Google, Facebook o Twitter el tancament de comptes es podria considerar una privatització de la censura en mans d’uns gegants que ja determinen, a través dels seus algoritmes, com se’ns subministra la informació. Tenim un sistema parcial que ha construït un mercat injust i un model de negoci que ens deixa desprotegits.

La revolució digital no necessita censura, necessita ètica.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF