Unanimitat fingida

L'Estat ha volgut demostrar la seva fortalesa darrere d'una unanimitat fingida

S'ha destapat la caixa del trons i aquests dies estem descobrint que l'aparença d'unitat que ha volgut exhibir el Tribunal Constitucional en els darrers anys, resolent els assumptes catalans per unanimitat, només s'explica per la determinació política de no mostrar cap fissura de l'Estat davant del procés independentista de Catalunya. La unanimitat era una consigna.

El Constitucional rebutja un recurs de Junqueras però trenca la unanimitat

El govern de Mariano Rajoy, amb Soraya Sáenz de Santamaría a la sala de màquines, va optar per la negació del problema polític i va decidir subcontractar la gestió d'aquest conflicte als tribunals, amb uns resultats nefastos. Durant tot aquest temps, l'obsessió dels grans partits espanyols ha estat afanyar-se a presentar querelles, anunciar recursos i demanar suspensions. La brigada Aranzadi és qui ha portat el ritme de la resposta política de l'Estat, cosa que només ha servit per degradar la política i generar descrèdit en la justícia. I, en aquest context, la unanimitat en les decisions del tribunals s'ha volgut presentar com la prova d'estar en el camí correcte.

Que les sentències del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem s'adoptessin per unanimitat era, per a l'Estat, una demostració de solidesa

Que les sentències del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem s'adoptessin per unanimitat era, per a l'Estat, una demostració de solidesa, de tenir la raó. La realitat, però, és que aquesta només era una raó d'estat, una raó imposada per la necessitat i no pas per la solidesa dels arguments, en els quals massa sovint els magistrats han estat soldats al servei de la pàtria i no pas al servei de la justícia ni de la veritat. Han anteposat l'interès polític de l'Estat a l'obligació de respondre en termes jurídics, tal com s'espera dels membres d'un tribunal.

Avui el Tribunal Constitucional és una olla de pressió on els seus membres, alguns amb el mandat caducat, han perdut el pudor i no s'estan de discrepar en públic ni de fer-se retrets entre ells. En una setmana hi ha hagut dues sentències ben reveladores en aquest sentit, en què ha decaigut el vot d'obediència a què ens havien acostumat. Una és la que fa referència al recurs interposat per Oriol Junqueras contra la seva situació de presó provisional, per considerar-la abusiva i injustificada. En aquesta qüestió, en contrast amb algunes reunions d'urgència fetes diumenge a la tarda quan la Moncloa despenjava el telèfon, no els ha ruboritzat deixar el recurs al calaix un any i mig, mentre Junqueras seguia entre reixes. No ha estat fins ara, quan el Suprem ja ha dictat sentència, que el Constitucional ha rebutjat el recurs, però aquest cop sense unanimitat. Tres vots particulars han trencat la pau de l’oasi i han demostrat que hi ha raons de pes per qüestionar allò que fins ara era indiscutible. I veurem com resolen la negativa a deixar sortir Junqueras per anar al ple de constitució del Parlament després de les eleccions del 21-D. De ben segur que quan tot això arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans serà més fàcil comprendre l’arbitrarietat d’algunes decisions preses amb una lògica més política que jurídica.

L’altra sentència que ha alterat la pau de l’oasi constitucional on regna una unanimitat fingida ha estat la que resol el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei del Codi Civil de Catalunya, sobre obligacions i contractes, que va aprovar el Parlament de Catalunya l'any 2017. En aquest cas, la divisió ha estat total, amb una votació de set contra cinc i una sentència que inclou fins a quatre vots particulars. Per fortuna, en aquesta ocasió, el TC ha respectat el que havia legislat el nostre Parlament i ha escapçat només un article sense gran transcendència del centenar llarg que tenia la norma. Aquesta conclusió va portar el magistrat Andrés Ollero, que abans havia estat diputat del PP durant 17 anys, a fer un vot particular en què ataca part dels seus col·legues magistrats dient: “A lo que no me presto es a someterme a supremacismos de quienes –a estas alturas– se sienten humillados si se les trata como si fueran iguales a los demás”. Aquesta afirmació és gravíssima perquè retreu als membres del Tribunal que avalen la capacitat de Catalunya de legislar el seu propi dret civil com algú que claudica davant la possibilitat d’enderrocar una arquitectura jurídica secular. Un biaix ideològic que seria motiu de recusació en tots els afers catalans que pugui conèixer com a magistrat.

El dret civil de Catalunya és un dels elements que ens ajuden a explicar-nos com a nació, igual com ho pot ser la llengua o moltes manifestacions culturals que ens permeten identificar-nos com a societat. Avui a Catalunya tenim un Codi Civil que entronca amb una tradició jurídica de més de vuit segles, que s’ha modernitzat i actualitzat per connectar amb els valors i les demandes de la nostra societat. El Codi Civil de Catalunya és un pilar del nostre sistema jurídic que regula des de les qüestions vinculades al dret de família, els drets reals, la successió o els contractes. No és un tema que generi grans titulars ni té res d’espectacular, però és un dels àmbits en què el Parlament de Catalunya té més capacitat d’incidir en el model de societat que volem.

L'Estat ha volgut demostrar la seva fortalesa darrere d'una unanimitat fingida. Només un estat feble opta per utilitzar la força i la repressió en lloc de conduir els conflictes per la via política com fan els estats que no dubten d’ells mateixos.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF