Existeix la generació Merlí?
AVUI S’ACABA la segona temporada de Merlí, un dels grans èxits de TV3. Ho avalen les xifres d’audiència i ho confirma que hagi anat a parar a La Sexta, al Canal Plus francès i a la plataforma Netflix. O que els seus protagonistes siguin els que presentaran les campanades. Però sobretot ho demostra haver fixat la nit dels dilluns com un punt de trobada i debat familiar, i com un producte de consum necessari per als adolescents si no volen quedar despenjats de les converses del dimarts.
Tot i que puc estar d’acord personalment amb algunes crítiques que se li han fet, me les estalvio per subjectives, i perquè crec que ha tingut una pressió excessiva i una sobreanàlisi exagerada del paper dels personatges. En aquest país petit on concentrem l’exigència màxima sobre el que funciona, em temo que en alguns casos no s’ha tingut prou en compte la necessària llibertat de la ficció, ni el seu poder de provocar debats a partir de personatges necessàriament imperfectes per ser creïbles i a partir d’exageracions que fan avançar les trames. He valorat molt alguns intents equilibradors a la segona temporada de mancances clares de la primera, la persistència mantenint continguts contundents a favor del pensament crític, i els pocs complexos plantejant temes com la transsexualitat en un capítol que vaig trobar rodó.
Avui TV3 fa de TV3 i acompanya la nit de comiat amb un petit documental, Generació Merlí, que mostrarà adolescents i professors de veritat per veure què tenen en comú amb els de mentida. Ens servirà per confirmar que Merlí és només una sèrie. I tot i això té un component de fenomen extratelevisiu que ha fet que es matriculin alguns joves més a filosofia, que garanteix una tercera temporada que des d’avui tocarà esperar, i que hauria de servir d’impuls per reivindicar el pes de les humanitats, tan menystingudes en els plans educatius.
