Publicitat
Publicitat

Balanç de campanya

La primera lliçó d'aquesta tardor és que Espanya no té cap projecte polític a oferir a Catalunya. Encara no he sentit ni un sol argument racional sobre la conveniència de continuar formant part de l'estat espanyol. I per omplir tanta buidor, els polítics unionistes han generat tota mena de distorsions informatives -no sabria dir si amb mala fe o, pitjor encara, per pura incompetència-. En lloc de reconèixer la discriminació fiscal que pateix Catalunya, s'han aferrat als sentiments, a la mitificació interessada de la Constitució o a aquest concepte de la solidaritat sense límits que està portant a la ruïna tant els catalans com, fet i fet, els espanyols. En lloc d'explicar que l'autodeterminació és un dret permès internacionalment i que els tractats de la UE són neutrals sobre aquesta qüestió, han intentat tòrcer el braç de la Comissió fins al límit (sense sortir-se'n mai del tot). En lloc de callar i fer servir la prudència del poc entès, han desbarrat dient, contra el que sap qualsevol expert, que Catalunya sortiria de l'euro o que un hipotètic estat català no podria pagar les pensions dels avis catalans.

Com que amb la desinformació i la mentida no n'hi havia prou, el següent pas ha estat l'insult i l'amenaça. A les xarxes socials, utilitzant les desqualificacions més barroeres, que en altres països probablement estarien penades sota la categoria del que el món anglosaxó coneix com a hate crime . Des dels diaris, amb portades ridícules i amb campanyes difamatòries, fins a les institucions de l'Estat, amb declaracions de militars mai desmentides i amb promeses d'excomunicació dels heretges separatistes a tort i dret.

I quan tot això tampoc feia forat, han tirat de metàfora sublim i el verb castís. Diumenge el senyor Zapatero parlava de la separació com una "soledat freda i ahistòrica ": sembla que si Catalunya fa el seu camí als catalans els internaran en una cambra frigorífica immensa pels segles dels segles amén. Fent-se la pregunta "què és Espanya?", el senyor Arcadi Espada contestava, en un míting aquest dissabte, "Cervantes, los Borbones, el pernil serrà, el sol i les mosques". A aquesta tirallonga segur que els lectors de l'ARA hi afegiran moltes coses. Jo, per si de cas, vull fer una menció especial a favor de les patates braves i la cervesa escumosa d'un aperitiu etern i mandrós sota una plaça porticada de la Meseta. No voldria, però, ser injust. He llegit que, després de dir que ser espanyol "és l'única manera decent de ser un home", el Sr. Espada va precisar per què. "Espanya -aclarí- és un petit laboratori europeu on persones diverses viuen en la millor experiència civil de tota la seva història". Devia de pensar en la taxa juvenil d'atur de més d'un 50% o en la bombolla financera i immobiliària actual, totes filles d'una cultura política (i social) en descomposició. Esclar que si traiem totes les fronteres identitàries d'Europa, la mitjana d'atur real (la del continent) baixa moltíssim!

La segona lliçó d'aquests mesos és que Espanya és un llast extraordinari, fins i tot per si mateixa, que només pot dur a la misèria nacional. Recordem algunes dades. Catalunya aporta el 19,5% dels ingressos públics a Espanya però en rep el 14%. Si s'exclouen les transferències a títol individual (pensions, beneficis per desocupació, etc.), la despesa pública és de l'11,2%. En inversió pública, la xifra baixa al 8,4%. Com que, per llei, els governs autonòmics han de cobrir els serveis en salut i educació, aquell saldo negatiu persistent obliga la Generalitat a endeutar-se indefinidament. Per això hi ha una relació causal molt forta entre els nivells de dèficit fiscal i de deute públic autonòmic. I per això la Generalitat hagué de demanar ajuda al fons de liquiditat autonòmic (FLA) a finals d'estiu. Una petició que dóna a l'Estat la capacitat d'intervenir directament la Generalitat (art. 5, 6 i 14 del decret llei regulador del FLA). Si el govern central encara no ho ha fet ha estat per l'estat d'ebullició política actual i perquè una maniobra en fals podria arruïnar la poca credibilitat espanyola als mercats internacionals.

Considerant la resposta electoral espanyola i considerant, com va dir John Adams durant la revolució americana, que els fets són coses molt obstinades, l'únic vot racional el 25-N és el sobiranista. Votar partits d'obediència espanyola és voler amagar el cap sota l'ala, endarrerir les solucions necessàries per refer una Catalunya pròspera i, de fet, impedir que Espanya pugui superar la seva pròpia incapacitat per reformar-se. Com l'amic i editor Quim Torra, jo també voldria que el resultat fos el que els partits es desitgen a si mateixos: una majoria per a CiU; la segona posició per a ERC; bons resultats per a SI. Però, sobretot, els demanaria una cosa. Tancades les urnes i fet el recompte, els demano que facin una declaració conjunta per celebrar la majoria excepcional (2/3 del Parlament si les enquestes ho encerten) a favor de la celebració d'un referèndum i de l'autodeterminació.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF