Jaume Botey: molta feina i esperances en un cor ben gran

El comiat multitudinari a Jaume Botey que dilluns es va fer a la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat va reafirmar l’àmplia estima que des dels àmbits més variats mereixia la seva persona. L’acte era en el fons un reconeixement al seu mestratge en tot el que feia referència tant a la persona com a l’esperit.

Educador, primer a secundària i després a la universitat, i regidor d’Ensenyament a l’Hospitalet, va entendre com a fonamentals la cultura per a tothom i el sentit crític com a element indissociable de la mateixa cultura. Abans ja havia treballat en l’escolarització d’adults i en la creació del Centre d’Estudis de la seva població.

La justícia social (Fòrum Social Mundial, renda garantida de ciutadania, Casa de Nicaragua), la pau (suport als primers objectors de consciència, activisme contra la Guerra de l’Iraq, Memorial Joan XXIII), les migracions internes de l’Estat i les internacionals, que comprenen també l’exili i refugi i els desplaçaments de població, la preocupació per la diversitat funcional (cooperativa L’Olivera) i el moviment veïnal també van ser objectius destacats en la seva obra.

Persona creient, implicat ja durant el franquisme en el moviment de Cristians pel Socialisme, va ser l’ànima del grup Creients en Diàspora, impulsor del Fòrum de Teologia i Alliberament, responsable de Cristianisme al Segle XXI, membre de Cristianisme i Justícia, actiu en el diàleg entre religions. Precisament en aquesta direcció ens ha deixat com a regal un dels seus últims escrits: “A 500 anys de la Reforma protestant”.

Preocupat i il·luminador alhora pel que fa al moment polític de Catalunya, les seves reflexions fetes a Iglesia Viva i a Éxodo dirigides en bona mesura a la resta de l’Estat ens obren, partint d’una base de raonament històric, un guió de comportament facilitador del diàleg entre les comunitats cristianes (i jo em permeto afegir: o no cristianes) d’arreu.

En el món polític, va ser membre primer del PSUC i després d’EUiA, allunyat, però, de la identificació i disciplina partidista. Igualment, va ser escriptor regular a El Viejo Topo, i a Els Quaderns de Cristianisme i Justícia va serautor de llibres de temàtica social, local, educativa, comunicativa, política i religiosa.

Viatjant on el reclamava la solidaritat, des de Mèxic fins al Líban, des del Salvador fins a l’Iraq, va dur a terme missions d’observació internacional de les quals es treuen informes, consideracions valuoses i sobretot un teixit d’amistats permanents.

Podem dir, en definitiva, que de tota l’activitat esmentada en Jaume en va treure una visió panoràmica que cada dos anys es feia palesa en el Fòrum Mundial de Teologia, del qual era un dels organitzadors i que entén que l’Església ha de fer una opció preferencial pels pobres. En aquest sentit, el seu pensament s’acosta al del bisbe Pere Casaldàliga, que precisament va celebrar els seus noranta anys l’endemà de la mort d’en Jaume. Evidentment, en aquesta “opció” hi entren moltes de les causes que el preocupaven: els camperols, la terra, l’ecologia, el maltractament als més febles i la reclamació de justícia. No ens ha d’estranyar, per tant, que en la cerimònia del seu comiat fos llegit el fragment evangèlic de les Benaurances, que al marge de les conviccions religioses de cadascú és ben acceptat per totes les persones de bona voluntat.

No hem d’oblidar tampoc de dir que, en el tracte personal, en Jaume era afable, discret, pacificador, conseller en el millor sentit de la paraula, perfecta parella de la Pilar, i la Pilar, perfecta parella seva. Capaç de generar il·lusió, confiança i compromís a aquells amb qui parlava. Quants el trobarem a faltar, i quants ens sentim obligats a seguir amb la seva, a voltes ingrata, però sempre reconfortant, feina.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF