Publicitat
Publicitat

La Xina i nosaltres

Circulem per una autopista de sis carrils per banda, un dels eixos que uneixen els diversos sectors de la macrociutat de Shenzhen. Anem a visitar una de les empreses amb les quals estem treballant. Són quilòmetres i quilòmetres de barris en què s'hi combinen gratacels d'habitatges nous o en construcció, fàbriques i una verdor salvatge reveladora del que era tot això fa quinze o vint anys. Les marques dels cotxes i dels camions que anem trobant pel camí són majoritàriament xinesos, però també n'hi ha un bon nombre de japonesos i d'alemanys. Centenars de camions, de furgonetes; de grues construint un país nou; quilòmetres i quilòmetres de noves carreteres i autopistes, de noves línies ferroviàries. Quilòmetres de fibra òptica i milers de metres quadrats de fires industrials i comercials, on nosaltres també hem de ser. La indústria s'imposa. La vella, deutora de la revolució industrial a deshora, i la nova, encapçalant la transformació del món. La Xina és una civilització en marxa. Jean-Pascal Tricoire, president de la multinacional francesa Schneider, i bon amic de Barcelona, m'explica que l'any 1993, quan va arribar a la Xina, Pequín i l'aeroport estaven units per una carretera. Tenir cotxe era disfuncional, em diu amb un somriure. Ara els disfucionals som els europeus, que no acabem de copsar el ritme al qual es mou aquest país. Podem ignorar-ho, però això no evitarà que en sentim els efectes.

La Lin Lin, que és la guia que ens acompanya durant la missió, ens diu que fa vint anys una parella jove esperava a tenir una màquina de rentar la roba, una nevera i una bicicleta per casar-se. Avui no hi ha matrimoni jove que es munti sense aspirar a tenir immediatament un apartament, un cotxe i una targeta de crèdit. Indústria, indústria, indústria, capacitat productiva per estendre el benestar a tota la civilització xinesa; indústria combinada amb neguit pel benestar col·lectiu, que vol dir fer bones ciutats, autosuficients energèticament, netes; llocs on s'hi pugui viure. Per això ens vénen a buscar i per això ens hi hem d'arremangar. Ells i nosaltres podem compartir el sentit del propòsit, amb l'afegit que per primera vegada és el poble xinès que comprèn fins a quin punt és necessari fer possible la combinació de creixement individual amb la millora de l'entorn col·lectiu. És la seva oportunitat i també és la nostra. Visitar el sector OCL Loft de Shenzhen i trobar-te de sobte enmig d'un barri creatiu, de dissenyadors, d'arquitectes, d'artistes, d'indústria hi-tech , obre els ulls. La Xina que pensà Deng ja no és desarrollismo . Saben on van i nosaltres els podem acompanyar.

Quin és l'avantatge xinès? En què basen aquesta potència transformadora pensada per Deng? No en tinc cap dubte: és el sentit del propòsit que tots comparteixen. La nació creada per Mao va ser carregada amb un propòsit compartit gràcies a la visió de Deng Xiaoping. El partit administració imperial havia de fer la resta. És difícil imaginar-ho d'un altra manera. La nostra mentalitat ho copsa amb dificultats perquè el col·lectiu, la comunitat, és un concepte en crisi, sota sospita. És comprensible. Al cap i a la fi hem estat sota la fèrula d'un estat totalitari i sabem el pa que s'hi dóna. Cal tanmateix destriar el gra de la palla i entendre que la combinació adequada d'individualisme i de sentit de comunitat poden esdevenir la clau de volta del nostre futur. No és nou, ja ho sé, però sí que ho és si ho emmarquem en la nova mentalitat que cal impulsar a Catalunya des d'avui mateix. Nosaltres els catalans hem de comprendre fins a quin punt és important dotar-nos d'aquesta moral de propòsit compartit. Ens és clau per deixar de llepar-nos les ferides i posar-nos a caminar. El moviment encetat l'Onze de Setembre respira aquest sentit del propòsit. Aquest dilluns el que ens cal és posar-nos a treballar. Treballar i treballar per avançar en la direcció adequada, cap a les apostes productives en les que excel·lim, basades en la nova economia de les ciutats. No hi ha sentit del propòsit compartit sense una gran ambició productiva, sense recuperar el gust per la feina, el gust per liderar el món en sectors industrials i de coneixement estratègics. Som una gota d'aigua, ho sabem, però sense nosaltres no hi ha mar. Ells ens ho reconeixen i de vegades no comprenem fins a quin punt podem arribar a ser complementaris. Tenim el talent i la creativitat que el món necessita. Nosaltres també som una nació en marxa, avui més que mai. La Xina i altres parts del món ens necessiten, i no cal dir que nosaltres a ells. Som-hi, doncs. Dotem-nos d'aquesta ambició, l'eina més poderosa per fonamentar el que va néixer públicament fa quatre mesos i que avui s'ha confirmat.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF