El Concili 25 anys després

El número de febrer de Catalunya Religió (publicació que ha fet 10 anys, gràcies a la bona feina de tanta gent, liderada amb professionalitat i entusiasme exemplars pel periodista Jordi Llisterri) fa un reportatge magnífic sobre els 25 anys de l’inici del Concili Provincial Tarraconense. Vam ser molts els que vam viure intensament la convocatòria del Concili. Des que el bisbe Deig havia llançat la idea de convertir les diòcesis catalanes en una conferència episcopal independent de l’espanyola, molts vam veure en el Concili l’oportunitat que l’Església catalana necessitava per posar-se al ritme dels temps. 25 anys després, però, les percepcions canvien, i ara no em sembla agosarat dir que l’Església catalana d’aleshores va fer un pas endavant avançant-se als temps de la nació. El poble català és un poble de mal acontentar. Tot ens sembla poc, i curt, i mai no ens sembla que hi acabem d’arribar del tot, perquè de fet és així. Tanmateix, analitzant els passos fets per la nostra Església, malgrat les atzagaiades de la nunciatura, malgrat el joc brut de la Conferència Episcopal Espanyola i dels seus acòlits locals, trossejant diòcesis, esmicolant la història desmembrant-ne d’altres, la nostra Església, deia, va tenir el coratge de sortir al carrer per desenvolupar un procés honest i digne de reflexió i de posada al dia.

Impressiona veure la mà de gent que hi va participar activament: més de seixanta mil persones en l’etapa preparatòria per escollir els temes; gent de dins i de fora de l’àmbit eclesial va poder dir-hi la seva amb propostes concretes que, després, van ser analitzades per ser recollides i debatudes en més de tres mil grups de treball, durant l’etapa de consulta. Més de quaranta mil persones, de les quals la meitat eren laiques, i més de la meitat dones. Els temes tractats van anar des dels diversos models d’evangelització fins al paper dels laics, passant pel distanciament mutu entre Església i molts creients, l’aposta permanent i radical pels més desafavorits, per difondre i aplicar la Doctrina Social de l’Església i, també, sobre la unitat pastoral i institucional de les diòcesis amb seu a Catalunya.

Han passat vint-i-cinc anys, i m’assec amb els articles del bisbe Carrera a les mans. En els seus memorables “Ara mateix”, al cap de deu anys del Concili, en Carrera ens convidava a pensar com l’havíem aplicat. Al cap de vint-i-cinc, hem de fer-nos la mateixa pregunta: per exemple quan diu que cal preparar les homilies acuradament, amb l’ajut dels laics, si sembla oportú. Quanta gent jove no ha fugit de la parròquia horroritzada per homilies i litúrgies impossibles? I com hem canviat nosaltres en relació a la fe, després d’aquests anys. Al cap i a la fi, la fe, encara que viscuda comunitàriament, és un fet personal. Ens hauríem de preguntar, per tant, fins a quin punt la pregària cristiana, tan important en un món en què joves i grans cerquen sense parar tècniques de meditació, de relaxació, de mindfulness, s’ha posat al dia. O si hem sabut actualitzar la vida comunitària, recuperant monestirs que defalleixen.

Vivim un món que cerca la transcendència activament, per camins que ja no passen majoritàriament per l’Església. La societat catalana, malgrat les imperfeccions individuals i col·lectives, es distingeix per ser una de les més solidàries del món. A la base de tot plegat hi ha la influència d’alguns dels valors clau del cristianisme: la solidaritat, la misericòrdia, l’atenció preferent pels desvalguts, la certesa que tots, d’una manera o altra, som germanes i germans; la necessitat de caminar junts, com a poble, malgrat les divergències. Al final, però, dues preguntes em ballen permanentment pel cap: com ens interpel·la l’Evangeli avui, ara mateix? I la segona, i potser encara més rellevant, perquè té una resposta menys evident, si més no per a mi: quin és el valor de dir-nos, de saber-nos catòlics, de fer part de l’Església?

Potser la resposta corre per alguns llocs, complexos, entre totes dues preguntes: Església i acolliment, Església i compassió, Església i interpretació, Església i introspecció, Església i nació, Església i universalitat, Església i missatge, Església i llibertat, Església i gènere, Església i igualtat, Església i diversitat. La meva Església hauria de ser marc referencial obert, en què cadascun de nosaltres hi trobés una manera personal i comunitària, acollidora, de comunicar-se amb el transcendent, mentre mirem de seguir, com podem, els passos de Jesús de Natzaret. L’eco de la fe genuïna dels que van organitzar i tirar endavant el nostre Concili encara arriba prou net fins a nosaltres. Aprofitem-lo i donem-ne gràcies sense defallir.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF