Per què l’Alemanya oriental és tan d’extrema dreta?

L’est i l’oest segueixen sent germans desiguals. El fort estima el germà més petit i més lleig i accepta que la seva conducta desviada prové d’un trauma, però encara el mira per sobre les espatlles

A Alemanya hi ha una sensació creixent de distanciament. L’est i l’oest tornen a allunyar-se. Fa unes setmanes, un noi va morir apunyalat a la ciutat de Chemnitz, a l’est d’Alemanya; després, van detenir dos sol·licitants d’asil relacionats amb aquest atac. Es van produir grans manifestacions a la ciutat, en alguns moments dominades per centenars de persones d’extrema dreta. Algunes van fer la salutació feixista; una multitud va tirar pedres al propietari d’un restaurant jueu.

Es van produir manifestacions similars a Köthen, una població de 30.000 habitants del land de Saxònia-Anhalt, situat a l’Alemanya oriental. L’1 d’octubre, la policia va detenir set homes acusats de planificar uns atacs contra polítics i estrangers que s’havien de produir el 3 d’octubre.

Aquests esdeveniments no són casuals. Tot i que els crims comesos per l’extrema dreta han baixat des del 2016, encara són molt més freqüents als cinc lands alemanys de l’est que a l’oest, segons l’informe anual del servei secret alemany. I després hi ha les enquestes. Els lands orientals de Brandenburg i Saxònia celebraran eleccions el setembre del 2019. En tots dos casos les enquestes prediuen resultats rècord per al partit populista d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya.

L’Alemanya de l’Est era, no cal dir-ho, un país comunista; avui és un caldo de cultiu per a l’extrema dreta i l’odi desfermat. Què ha passat?

La qüestió indigna Wolfgang Thierse, un socialdemòcrata i expresident del Parlament alemany que es va criar a l’est. Als anys 70, va treballar breument per al ministeri de Cultura de la República Democràtica Alemanya, o Alemanya de l’Est, però el van despatxar quan es va negar a donar suport a l’expulsió de Wolf Biermann, un popular cantant que era crític amb el govern comunista. Això de “l’Est”no existeix, em va dir Thierse. L’Alemanya oriental, diu, no és un lloc uniforme, sinó una barreja: zones de prosperitat, creativitat i innovació econòmica al costat de zones de misèria econòmica i desesperació.

La valoració de Thierse queda reflectida a l’ Informe sobre l’estat de la unió alemanya que elabora cada any el govern. Tot i que les pensions i els salaris augmenten i l’atur es redueix, els ingressos mitjans a l’antic est són un 15% més baixos que a l’antiga Alemanya Occidental. L’economia oriental compta amb algunes empreses extraordinàries, però té menys companyies grans i menys inversions internacionals. Els lands orientals tenen una població més envellida i més dificultats per trobar treballadors qualificats.

Les diferències econòmiques són només una peça en el trencaclosques de per què l’est sembla tan escorat a la dreta. Altres explicacions se centren en l’herència de la cultura política de la República Democràtica Alemanya. A Alemanya molta gent va considerar que la cancellera, Angela Merkel, va imposar la decisió d’acceptar un gran nombre de refugiats, però els alemanys orientals, havent viscut sota un règim autoritari, han reaccionat amb més contundència davant d’unes decisions en què creuen que no van poder dir-hi la seva.

En segon lloc, a l’est hi viuen menys immigrants; la gent no té l’oportunitat d’interactuar-hi quotidianament i per tant alimenta les pors irracionals davant dels nouvinguts. Hi ha qui afirma també que els alemanys orientals, com que no han après com és la democràcia, es frustren més fàcilment amb els processos tediosos i els resultats sovint imperfectes que comporta.

Johannes Staemmler fa èmfasi en un altre punt. Nascut a la ciutat oriental de Dresden l’any 1982, va fundar la Tercera Generació de l’Est, una xarxa de joves professionals de l’Alemanya oriental. Avui és un científic i assessor que treballa per a un think tank a Potsdam, als afores de Berlín. Assenyala que molts dels que van anar a les manifestacions de l’extrema dreta a Chemnitz o que voten Alternativa per a Alemanya són massa joves per tenir alguna cosa més que un feble record de la RDA. Però sí que recorden els canvis radicals dels anys noranta: la privatització, la ràpida mort de les indústries de l’est d’Alemanya i la consegüent pèrdua de llocs de treball.

Thierse i Staemmler, tots dos nascuts a l’est, són escoltats i respectats pels alemanys a tots dos costats de la bretxa geogràfica. En general, però, el debat sobre el que està passant a l’est està dominat per les veus occidentals. Tot i que han passat 28 anys des de la reunificació d’Alemanya, els periodistes més destacats són occidentals, i també ho són els polítics i líders empresarials més importants.

Per tant, quan Alemanya debat per què l’est és tan d’extrema dreta, la condescendència treu el cap en la discussió de manera gairebé inevitable: per poder construir un argument, l’est d’Alemanya es desuneix de la resta del país i es torna a redibuixar la frontera històrica. En aquesta nova divisió antiga, els alemanys de l’est es converteixen en matèria d’anàlisi i propostes polítiques, però mai participen en la conversa. L’est i l’oest segueixen sent germans desiguals. El fort estima el germà més petit i més lleig i accepta que la seva conducta desviada prové d’un trauma, però encara el mira per sobre les espatlles. Aquesta submissió dels alemanys orientals a una psicoanàlisi bàsicament traçada pels alemanys occidentals és, en si mateixa, un drama polític. “Sí, els alemanys orientals van al psicoanalista”, va dir Staemmler quan li vaig plantejar aquesta interpretació. Per a ell, però, l’anàlisi pública actual no és necessàriament desautoritzadora. Diu que aquest també podria esdevenir un moment d’empoderament polític. De sobte, persones que no han votat durant dècades van a les urnes. Potser no voten pel partit que a la resta del país li agradaria que votessin. Però almenys estan polititzades i reben l’atenció del país. “També es podria veure d’aquesta manera: el qui va al psicoanalista té l’oportunitat de parlar”.

Sigui com sigui, és realment el moment de parlar. Això pot implicar parlar amb algú que et crida, tal com ho formula Staemmler. Però continua sent millor intentar-ho, en lloc de deixar que els alemanys orientals tornin a enfonsar-se en un silenci desdenyós.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF