La nova cara de l’odi a Alemanya

A Alemanya no hi falten les actituds de dretes en aquests moments, però la majoria de ciutadans són molt curosos a l’hora de desplegar la seva retòrica antiimmigració. Björn Höcke és un cas a part.

El mes passat, Höcke, una figura destacada del partit populista de dreta Alternativa per a Alemanya, va pronunciar un discurs obertament racista sobre les “diferents estratègies reproductives” dels africans i els europeus. No era pas la primera vegada que trobava inspiració en temes nacionalsocialistes, però aquest cop va suscitar un gran enrenou fins i tot en les files del seu propi partit, que li ha demanat que renunciï al carnet d’afiliat.

Ara bé, al marge de què passi amb Höcke, la seva disposició a emprar un llenguatge manifestament racista ha ressuscitat una por secular a Alemanya. Höcke és, en tots els sentits, un alemany típic: és un ciutadà com cal de classe mitjana, el que els alemanys anomenem Biedermann. Els ciutadans com ell són el moll de l’os de la nostra autopercepció nacional. Doncs bé, ¿què ens diu d’Alemanya el fet que ells es decantin pel costat fosc?

Hi va haver uns anys en què, a Alemanya, el racisme i l’odi anaven acompanyats en la majoria dels casos de marcadors socials clars. En l’imaginari popular, els racistes portaven el cap rapat, botes contundents i els braços tatuats amb inscripcions rúniques. Vivien als marges de la societat, sovint en habitatges socials, i es guanyaven la vida il·legalment.

No és el cas de Höcke. De jove, va formar part de la Junge Union, l’organització juvenil dels cristianodemòcrates de centredreta d’Angela Merkel. És professor d’història en excedència en un institut, està casat i és pare de quatre fills. Viu al camp i sempre va ben vestit, però mai de manera ostentosa.

¿És aquesta la nova cara de l’odi a Alemanya?

El mot Biedermann fa de mal traduir, atès que té una història cultural llarga i amb múltiples ramificacions. Es remunta a la figura literària de Gottlieb Biedermaier, inventada pels intel·lectuals de finals de la dècada del 1840 com una paròdia de la docilitat i les ínfules de la classe mitjana conservadora d’aquell temps.

En la ficció, Gottlieb Biedermaier també era un mestre de províncies, com Björn Höcke. Tot i això, hi ha una diferència crucial que els separa: Biedermaier no era un misantrop. Els seus inventors el van retratar com un personatge totalment apolític. L’expressió de la seva personalitat es limitava a la publicació apassionada de mala poesia en què elogiava el creixement de les patates.

Això no obstant, Biedermaier (i el tipus que encarnava, el Biedermann ) va ser sospitós d’intolerància des del principi. Feia l’efecte que la seva pulcritud i la seva convencionalitat contenien la llavor de la compulsió, la mena d’addicció a l’estabilitat i la continuïtat que, quan es veu amenaçada, es transforma en agressió.

En l’Alemanya de la postguerra, es considerava (i encara es considera) que els Biedermänner [plural de Biedermann] van ser un factor que va possibilitar l’arribada de Hitler al poder. Al mateix temps, les generacions de classe mitjana de l’Alemanya de la postguerra van resultar ser fiablement centristes, lleugerament conservadores, però alhora compromeses amb l’estat social de mercat i la seva constitució pacifista. Van acceptar els milions de turcs que van arribar als anys 50 i 60 i fins i tot els refugiats dels Balcans dels 90.

Ara és possible que això estigui canviant de cap i de nou. Tothom es pregunta: Björn Höcke és un cas singular?, és el representant d’alguna cosa?, serà capaç d’inflamar-nos?, o potser no és més que un tarambana?

A internet, sembla haver-n’hi molts com ell, i de pitjors. Entre imatges de gats dormisquejant a l’ampit de finestres que donen a jardins ben cuidats, els Biedermänner (i les Biederfrauen, els seus equivalents femenins) alemanys deixen volar la imaginació per expressar fantasies violentes com “reconstruir” els camps de concentració o assassinar immigrants amb granades de mà o destrals o cremar-los vius.

Tot i això, no se sap del cert qui són els promotors de l’odi; no hi ha estudis representatius, només indicis fortuïts. Des de l’estiu s’ha multat o acomiadat diversos ciutadans alemanys per haver penjat comentaris intolerants a internet després que els mitjans de comunicació informessin sobre les seves publicacions o els activistes les denunciessin. I, en efecte, alguns d’ells sembla que encaixen en la definició de Biedermann : per exemple, un cuidador de persones grans de Turíngia o un becari de Porsche d’Àustria. Tanmateix, si examinem els seus casos amb més deteniment, resulta que molts ja tenien afinitats extremistes inequívoques: havien compartit vídeos i havien pitjat “m’agrada” en pàgines de grups associats amb l’extrema dreta molt abans del començament de l’actual onada migratòria.

En conseqüència, molts sociòlegs tendeixen a considerar que les concentracions antiimmigració i l’increment dels comentaris intolerants es deuen merament a l’augment de la visibilitat d’un pensament racista preexistent i no són un indici que s’estigui produint un canvi de mentalitat.

Les enquestes reflecteixen aquesta mateixa impressió un xic ambigua. Hi ha nous sondejos que indiquen que el suport a Alternativa per a Alemanya s’està estancant entre el 8% i el 10% de l’electorat aproximadament. A més, molts dels seus partidaris no són racistes per principi, sinó que senzillament estan farts dels grans partits.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF