THE NEW YORK TIMES

¿Resistirà el centre polític alemany davant l’extrema dreta?

La incapacitat d’acordar una resposta conjunta a l’extremisme violent fa més por que les protestes

El 9 de setembre, només una setmana després que se celebressin diverses manifestacions d’extrema dreta a la ciutat de Chemnitz, situada a l’Est d’Alemanya, hi ha haver noves protestes a Köthen, una localitat d’uns 26.000 habitants que és uns 145 km al sud-oest de Berlín. Es van poder tornar a veure gravacions d’escenes espantoses, entre d'altres la d’un grup que cridava: “Nacionalsocialisme ja!”

Com a Chemnitz, l’espurna que va encendre les protestes de Köthen van ser denúncies segons les quals un ciutadà alemany havia mort a mans d’immigrants. En aquest cas, el desencadenant va ser la mort d’un noi de 22 anys.

Cap persona assenyada no espera que aquestes manifestacions siguin el començament d’un gir radical i fosc en la societat alemanya. Deixant de banda els titulars sensacionalistes, no estem vivint un nou 1933. Tanmateix, no hi ha dubte que alguna cosa passa: el país no està en sintonia amb ell mateix, ni amb la realitat. Assistim a una sèrie de fets, però som incapaços de posar-nos d’acord a l’hora de posar-hi nom o respecte del que poden significar.

Han sigut unes setmanes de voràgine. El diumenge 26 d’agost a primera hora del matí moria un home anomenat Daniel Hillig a Chemnitz després que l’apunyalessin en un festival. La policia ha detingut dos homes de nacionalitat siriana i iraquiana acusats d’homicidi. Al sospitós iraquià se li va denegar l’asil i hauria d’haver sigut deportat.

Durant la setmana següent, grups d’extrema dreta van organitzar diverses manifestacions de protesta que van congregar milers de persones als carrers de la ciutat alemanya. S’hi van exhibir de manera ostentosa pancartes amb consignes d’extrema dreta. Alguns manifestants van aixecar el braç per fer la salutació feixista. També hi van fer acte de presència manifestants de signe contrari, però es van veure superats ―com també la policia, per moments―, tret d’una nit en què un concert gratuït va aplegar unes 65.000 persones. Els enfrontaments entre els dos bàndols van provocar desenes de ferits.

És la primera vegada en la història recent que un càrrec del govern alemany carrega obertament contra la credibilitat dels mitjans de comunicació

Els organitzadors de les protestes han declarat ―només de paraula― que volien que transcorreguessin de manera pacífica. Però el 27 d’agost, enmig de les protestes, un grup de prop d’una desena d’homes va atacar un restaurant jueu de Chemnitz amb ampolles i pedres. Uns quants periodistes i membres d’un grup de socialdemòcrates que havien participat en la contramanifestació a la ciutat alemanya denuncien que els van increpar i atacar físicament. Alguns afirmen que els van pegar i perseguir. Dos vídeos publicats a Twitter per un grup d’extrema esquerra mostren una colla d’homes que escridassen dues persones de pell fosca enmig d’una carretera.

Com si tot això ja no fos prou inquietant, la política tradicional sembla paralitzada, incapaç d’acordar una resposta. La cancellera Angela Merkel va qualificar les protestes de “disturbis” i “caceres” contra els immigrants, i Michael Kretschmer, el president del govern de Saxònia, l’estat federat on hi ha Chemnitz, va negar que hi hagués hagut tumults. Alexander Gauland, president del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya, va parlar de “tres o quatre neonazis” que es van sumar al que altrament eren “protestes legítimes”.

Ara bé, les declaracions més inquietants les va pronunciar Hans-Georg Maassen, cap de l’Agència d’Intel·ligència Interior d’Alemanya, que va afirmar que era “escèptic pel que fa a la cobertura que han fet els mitjans de les persecucions de grups d’extrema dreta a Chemnitz”. Va sostenir que tenia “motius de pes per creure” que alguns dels enregistraments que circulaven per internet formaven part d’accions de “desinformació ben dirigida per tal de desviar l’atenció de l’opinió pública de l’assassinat de Chemnitz”.

El que fa potser encara més por que les mateixes protestes és la incapacitat d’acordar una resposta conjunta a l’extremisme violent de la qual han fet gala els dirigents polítics del país.
Una cosa és que no coincideixin pel que fa al significat de les protestes, però és que, segons sembla, en aquest cas ni tan sols són capaços de posar-se d’acord respecte del que va succeir. La gestió de les conseqüències de la immigració massiva a Alemanya suscita opinions fermes, cosa que és normal i saludable. El cas és que ara sembla que hi ha persones que no estan d’acord amb l’acció política i que decideixen discrepar també pel que fa a fets bàsics: pot passar que polítics del mateix partit (però amb idees diferents sobre immigració), després de mirar les mateixes imatges de vídeo i llegir els mateixos informes policials, afirmin que veuen coses diferents.

A més, és la primera vegada en la història recent que un càrrec del govern alemany carrega obertament contra la credibilitat dels mitjans de comunicació i insinua que hi ha hagut una campanya de desinformació sense aportar cap prova. Per bé que fa temps que Alternativa per Alemanya fa campanya contra la “premsa mentidera”, no hi ha cap precedent d’acusacions com aquestes provinents d’un alt càrrec d’un govern elegit.

Si el resultat d’aquestes setmanes és que som lliures de descriure la realitat de la manera que més ens convingui, ens trobem en un territori d’allò més aterridor

Això no vol pas dir que tots els bàndols estiguin manipulant la situació en la mateixa mesura. És cert que a Chemnitz no es va “caçar” ningú en sentit literal i que tal vegada el terme que va utilitzar Merkel ('Hetzjagd', literalment 'caça d’assetjament') sigui tècnicament incorrecte. De tota manera, el terme 'disturbi' és exacte i tothom que miri els vídeos i llegeixi els testimonis dels presents estarà d’acord que hi va haver tumults.

La batalla sobre el que va passar realment a Chemnitz i Köthen no és només una pugna sobre semàntica o interpretacions. És un atac contra la realitat i, cosa encara pitjor, contra la creença que som capaços de copsar-la. Si el resultat d’aquestes setmanes és que som lliures de descriure la realitat de la manera que més ens convingui, ens trobem en un territori d’allò més aterridor.

Ja fa temps que l’alarmisme i el llenguatge denigrant són moneda corrent. Ara també el menyspreu a la realitat ha deixat de ser tabú. La política tradicional ha començat a jugar al joc del populisme: esmicolar la realitat fins a convertir-la en engrunes esbiaixades que després es poden fer servir de munició en la lluita pel poder.

Això potser resultarà familiar als lectors nord-americans, però encara és una novetat a Alemanya ; i tal vegada encara som a temps de fer-hi alguna cosa. Per aconseguir-ho, cal prendre’s seriosament els riscos que comporta l’extrema dreta i abstenir-se de fer servir les seves pròpies eines per perjudicar els adversaris polítics que formen part del sistema. Mentre els partits polítics tradicionals es llancin acusacions de difondre “notícies falses”, l’extrema dreta continuarà guanyant.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF