Herois al servei d'un fantasma

Una burgeseta argentina s'enamora d'un activista i els dos fugen cap a l'Havana, l'estiu del 1966, per entrenar-se en guerrilles, unir-se al Che i propagar la Revolució. Realment, si Laura Alcoba s'hagués proposat buscar un argument més gastat per tramar la seva novel·la no l'hauria pogut trobar. Però per sort, Els passatgers de l''Anna C ' (La Magrana / Edhasa) no és cap mistificació revolucionària per a adolescents sinó un reportatge novel·lat basat en la biografia dels pares de l'autora, que ofereix aquell punt emocionant dels casos reals quan són interessants i es narren amb ponderació. Explicant els dos anys de catequesi política i militar que la Soledad i el Manuel van rebre a Cuba, Alcoba presenta la lògia guerrillera. I recuperant els mesos que sa mare va passar a l'Havana esperant que el Manuel tornés dels boscos fet un heroi, recrea com hi funcionaven les fàbriques, els hospitals, la moral sexual i la cultura. Tot plegat amb les arengues de Fidel Castro sonant de fons en una novel·la que té com a punt fort el format narratiu i com a punt feble el discurs pobríssim dels protagonistes.

"La Revolució us crida, la Revolució us ha triat, la Revolució us necessita", diu el cap de la guerrilla als nois preparats per marxar de Cuba a Bolívia, uns xavals que semblen més víctimes del Gran Germà que no partisans arrelats a punt d'envestir colons tal com Carl Schmitt els pintava. En tota l'obra d'Alcoba els rebels no presenten ni una sola reflexió que pugui arribar a justificar la seva violència. Potser els únics passatges consistents vénen per l'aparició d'uns socialistes catòlics propers a Cristianismo y Revolución , la revista argentina que interpretava al seu gust la doctrina social de l'Església i que seria l'embrió de la teologia de l'alliberament. Són interessants, si més no, les giragonses argumentals d'aquells cristians que volien legitimitar la lluita armada, convençuts com estaven que si sant Tomàs fos viu batallaria contra els ianquis imperialistes.

És cert que la novel·la no pretén ser cap tractat d'història política però una mica més de solidesa hauria anat bé perquè el lector pogués distingir un partisà d'un delinqüent o d'un hippie armat. El llibre, però, està ben estructurat i ben escrit. El relat, que podria ser dispers, és coherent per la veu amable d'Alcoba, que va assenyalant amb gràcia les fissures en la memòria dels testimonis que glossa. L'obra també té la virtut del conteniment, per exemple de no incloure el clàssic epíleg justificatori i lacrimogen sobre els fills de la Revolució, cosa difícil tenint en compte la implicació emocional de l'autora. Alcoba tampoc ho tenia fàcil per explicar la relació entre els guerrillers ateus que volien convertir la terra en el paradís i els catòlics que s'avergonyien de passar el rosari però no de rebentar el crani dels enemics de la Revolució. En aquest sentit l'estampa del Che l'ajuda moltíssim: l'autora ensenya i amaga constantment l'ídol al qual aspiraven servir tots els protagonistes. Amb distància i un punt d'ironia, explica com el fantasma del Che es va agegantant per la història un cop mort, deixant orfes tantes generacions d'aspirants a heroi que, com els seus pares, van ser incapaços de pensar relats polítics alternatius davant les frustracions que s'enduien dia a dia.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF