La política de refugiats s’ha de basar en fets, no en la por

Tancar la porta als refugiats no ens fa més segurs. Actuar sota la influència de la por no és el camí. Posar els més dèbils en el punt de mira no és una demostració de força

Els refugiats són homes, dones i nens atrapats per la fúria de la guerra o la persecució. Lluny de ser terroristes, acostumen a ser víctimes del terrorisme.

Estic orgullosa de la història del meu país, que sempre ha donat refugi als més vulnerables. Els nord-americans han vessat sang per defensar la idea que els drets humans estan per damunt de la cultura, la geografia, l’ètnia o la religió. I, precisament per aquesta trajectòria, la decisió de suspendre el reassentament de refugiats als Estats Units i denegar l’entrada a ciutadans de set països de majoria musulmana ha sigut un xoc per als amics que tenim a tot el món.

La crisi mundial dels refugiats i l’amenaça del terrorisme justifiquen plenament que ens plantegem protegir millor les nostres fronteres. Els governs han d’harmonitzar les necessitats dels seus ciutadans amb les seves responsabilitats internacionals. Però la nostra resposta ha de ser mesurada i s’ha de basar en fets, no en la por.

Vull estar segura que els nens amb dret d’asil podran adreçar-se a uns Estats Units compassius

Com a mare de sis fills nascuts a l’estranger i orgullosos de ser ciutadans americans, vull que el nostre país els ofereixi seguretat, a ells i a tots els nens dels EUA. Però també vull estar segura que els nens amb dret d’asil podran adreçar-se a uns Estats Units compassius. I saber que som capaços de gestionar la nostra seguretat sense impedir l’entrada de tots els ciutadans d’un país -fins i tot els nadons- perquè representen un perill per motius geogràfics o religiosos.

No és veritat que les nostres fronteres estiguin desbordades o que els refugiats obtinguin la residència als EUA sense un examen exhaustiu.

En realitat, els refugiats són els estrangers que se sotmeten a un control més estricte en entrar als EUA. Això vol dir mesos d’entrevistes i controls de seguretat de l’FBI, el Centre Nacional de Contraterrorisme, el departament de Seguretat Nacional i el departament d’Estat.

A més, en principi només es demana el reassentament dels més vulnerables: els supervivents de tortures, així com dones i nens en situació de risc que potser no sobreviurien sense una assistència mèdica urgent i especialitzada. He visitat innombrables camps i ciutats on malviuen centenars de milers de refugiats i on totes les famílies han hagut de patir molt. Quan l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats identifica els més necessitats de protecció, podem estar segurs que tots ells mereixen la seguretat, el refugi i la nova vida que els poden oferir països com el nostre.

I, de fet, només una fracció minúscula -menys de l’1% de tots els refugiats del món- obtenen la residència als EUA o qualsevol altre país. Al món hi ha més de 65 milions de refugiats i desplaçats. Nou de cada deu refugiats viuen en països pobres i de renda mitjana, no als estats occidentals rics. Només a Turquia hi ha 2.800.000 refugiats sirians. Des del 2011 només uns 18.000 sirians s’han instal·lat als Estats Units.

Si enviem el missatge que tancar la porta als refugiats o discriminar-los per motius religiosos és correcte, estem jugant amb foc

Aquesta disparitat apunta a una altra realitat que encara ens ha de fer reflexionar més. Si enviem el missatge que tancar la porta als refugiats o discriminar-los per motius religiosos és correcte, estem jugant amb foc. Encendrem la metxa d’un incendi que es propagarà per tots els continents i atiarà la mateixa inestabilitat de què ens volem protegir.

Ja vivim ara la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Al Pròxim Orient i l’Àfrica hi ha països plens a vessar de refugiats. Durant generacions els diplomàtics nord-americans s’han unit a les Nacions Unides per instar aquests països a mantenir les fronteres obertes i a respectar les normes internacionals sobre els refugiats. I molts ho fan amb una generositat exemplar.

¿Com reaccionarem si altres països recorren a la seguretat nacional com a pretext per rebutjar l’entrada de determinades persones o per negar uns determinats drets per motius religiosos? Què significaria per als rohingyes de Myanmar, o per als refugiats somalis, o per als milions de desplaçats que són precisament musulmans? ¿I com s’ajusta això al dret internacional, que prohibeix terminantment discriminar per motius religiosos?

La veritat és que, tot i que acceptem un nombre baix de refugiats -i, en efecte, fem el mínim-, els acollim per complir els acords i les normes de les Nacions Unides que, en nom de la nostra seguretat, tant vam lluitar per construir després de la Segona Guerra Mundial. Si els nord-americans diem que aquestes obligacions ja no són importants, correm el risc de propiciar un caos en què hi hagi més refugiats sense llar, cosa que es traduiria en més inestabilitat, odi i violència.

Si ens inventem una categoria de refugiats de segona classe i donem a entendre que els musulmans mereixen menys protecció, fora del país donem munició a l’extremisme, mentre que dins minem l’ideal de diversitat tan valorat per demòcrates i republicans. “Els Estats Units estan compromesos amb el món perquè una gran part del món és dintre dels Estats Units”, deia Ronald Reagan. Si rebutgem la gent fora de les nostres fronteres, també ens rebutgem a nosaltres mateixos.

La lliçó d’aquests anys de lluita contra el terrorisme des de l’11-S és que sempre que ens allunyem dels nostres valors agreugem el problema que volem contenir. No hem de permetre mai que els nostres valors esdevinguin els danys col·laterals de les mesures per promoure la seguretat. Tancar la porta als refugiats o discriminar-los no és el camí, i no ens fa més segurs. Actuar sota la influència de la por no és el camí. Posar els més dèbils en el punt de mira no és una demostració de força.

Tots volem la seguretat del nostre país. Concentrem-nos, doncs, en les causes de l’amenaça terrorista: els conflictes que donen arguments i oxigen a grups com l’Estat Islàmic, i la desesperació i el caos de què s’alimenten. Hem de fer causa comuna amb la gent de tots els credos i orígens que lluita contra la mateixa amenaça i que busca la mateixa seguretat. I m’agradaria que això ho liderés, en nom de tots els nord-americans, un president de la nostra gran nació.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF