Una mica de psicoanàlisi, avui. Jordi González, a El gran debate de Telecinco: "L'adjunt a la Marca Espanya no pot dir «Catalans de merda» a un col·lectiu de persones. Encara que siguin catalans". Un lapsus, esclar. Però hi ha subjacent aquella eterna disculpa del català que triomfa a les Espanyes. Com quan Buenafuente, a uns Goya, va dir que s'avergonyia de Jimmy Jump "com a català". Més. La notícia sobre el tema, a La Razón: "L'ambaixador d'Espanya va fer servir uns termes molt poc diplomàtics". O sigui, que encara hi veuen una mica de diplomàcia, ja que sinó escriurien "gens". Passem a La Vanguardia. Al redactat de la primera notícia de la web no especificaven quin havia estat l'insult: només apareixia, a la foto de la peça, una captura del tuit en qüestió. Després van publicar un segon article, centrat en les disculpes de l'autor de l'ofensa, on ja no sortia enlloc la cita "catalans de merda". La reticència del mitjà a escriure catalans i merda en una mateixa frase és Freud pur, tenint en compte que l'anterior llumenera que en va fer un greatest hit va ser, l'any 1960, el seu propi director, Luis de Galinsoga, en una frase –"Todos los catalanes son una mierda"– que, ves per on, també li va costar el càrrec. Ahir al matí, algú del diari ja hi havia posat seny i la frase ofenosa apareixia amb naturalitat. Al paper, això sí, van aplicar la tècnica PCL (prèvia del Concert per la Llibertat): pàgina esquerra, sense firmar, sense foto, en uns baixos.
Al racó de pensar
FALETE
CANTANT, A 'EL PAÍS'
"'Maricón' en mi casa es como 'Buenos días'. [...] Pero si la oigo en tono despectivo, me vuelvo 'crazy' y saco la 'recortá' en cero coma dos"
