Spotify: la ràdio que no ho sembla

Si preguntéssim als abonats de Spotify què és el servei que han contractat, suposo que molts dirien que es tracta d’un gegantí arxiu de cançons a la carta que els permet escoltar la seva música preferida. Molt pocs dirien que es tracta d’un mitjà, perquè, aparentment, és l’usuari qui tria i no hi ha una aparent línia editorial.

A la pràctica, però, hi ha molts motius pels quals caldria considerar Spotify alguna cosa més que un gran repositori per escoltar cançons en streaming. Per començar, un terç de les escoltes es fan en llistes de reproducció proposades pel mateix servei. I cal fer un acte de fe molt gros per creure que sant Algoritme actua motivat només pels gustos i preferències de cada feligrès musical. En els últims temps, han estat apareixent suggeriments preciosament presentats que no deixen de ser un anunci, per exemple, tot i que part de la gràcia de pagar és que teòricament no han de sofrir publicitat. Però aquesta, esclar, ve convenientment camuflada de recomanació.

Algunes de les playlists que prometen cançons d’un determinat estat d’ànim estan farcides de temes que ha encarregat la mateixa companyia: com que aquestes llistes tenen milions de reproduccions, li surt més a compte fer els seus propis temes -i pagar-li a l’artista un preu fet- que no pas deixar que músics de fora del sistema s’embutxaquin molts diners perquè les seves cançons han estat incloses en aquestes llistes tan seguides.

Al maig, per exemple, van anunciar que no inclourien cançons de R. Kelly a les seves llistes perquè el raper havia estat acusat d’agressió sexual per múltiples dones. El servei, esclar, és ben lliure de promocionar qui vulgui (o castigar-lo): el problema és que els usuaris no tenen gaire accés a la informació que els permet saber sobre quins supòsits actua Spotify. I això sense entrar en la manera com els artistes han acabat assumint que la música que creen no té valor, ja que rebran pocs diners per les reproduccions que aconsegueixin i poca gent compra discos podent-los escoltar quasi de franc, així que l’única manera de sobreviure en el negoci és inflar-se a fer concerts.

Qualsevol mitjà té mecanismes per generar una conversa amb la seva comunitat sobre si les decisions que pren són compartides. Fins i tot Facebook ho fa, tot i les vanes pretensions de Mark Zuckerberg perquè el considerin un mer distribuïdor d’informació i no un editor (i així estalviar-se feina de vigilància de fake news, discurs d’odi i similars). En el cas de Spotify, sota l’aparença de llibertat dels usuaris hi ha un munt de decisions opaques que mereixerien deixar de ser-ho. Perquè no és un servei, sinó un mitjà.