MODEL DE CREIXEMENT

Sense rumb econòmic

Ja fa quatre anys que Rajoy no pren cap gran decisió econòmica

No descobrirem ara i aquí que l’especialitat del president espanyol, Mariano Rajoy, és deixar que les coses passin. No fer res. Això té unes implicacions polítiques, però també econòmiques, i aquestes últimes potser estan passant més desapercebudes.

Si algú es para a pensar quines són les principals idees de Rajoy en economia, o quin és el model que defensa, la resposta difícilment pot ser cap altra que el silenci. L’actual president va guanyar les últimes eleccions espanyoles presentant-se com la persona que havia evitat el rescat total d’Espanya. Per fer-ho va haver d’aprovar una reforma laboral, en part imposada. I, tot i que aquesta reforma no va impedir el rescat (qui ho va impedir és una persona que es diu Mario Draghi), aquella va ser potser l’última vegada en què vam veure Rajoy prenent alguna decisió econòmica estructural. El millor resum del seu ideari el va donar ell mateix quan va respondre “ No nos metamos en eso” quan li preguntaven per la bretxa salarial home-dona.

Pensem-hi bé. Quines grans decisions ha pres en economia Rajoy? ¿I els ministres Montoro i Guindos (aquest últim a punt de fer les maletes cap al BCE si els socis europeus no li tornen a aixecar la camisa)? Des del 2012, Rajoy ha pres només dues grans decisions en economia:el 2013 va reformar les pensions per limitar-ne la pujada a un 0,25% anual (la reforma integral de la Seguretat Social en teoria també havia d’arribar, però no ha passat) i el 2014 va aprovar una reforma fiscal que, en realitat, no va ser una reforma sinó una simple baixada d’impostos amb un timing electoral perfecte. No es va fer cap canvi estructural en el sistema fiscal. I d’allò ja fa quatre anys. Ja som al 2018, i anem consumint anys de bonança econòmica, de tipus baixos i petroli barat. Que algun dia s’acabaran.

I així és com sobreviu Rajoy. Sense cap gran idea, amb una economia que creix amb força però amb els mateixos vicis que la van arrasar quan van venir mal dades, i que probablement tornin a arrasar-la quan arribi algun sotrac, que lògicament acabarà arribant.

Aquesta setmana un professor de l’Iese, el xilè Pedro Videla, es preguntava per què Espanya no ha canviat el model de creixement durant la gran crisi. Que no hem après res? Videla creu que els espanyols haurien de preguntar-se quines són les institucions que han frenat el canvi de model, i actuar en conseqüència.

Finançament autonòmic

Aquests últims dies hem tornat a veure per què és il·lús esperar grans coses de la reforma del finançament autonòmic. Fa quatre anys que s’arrossega i aquest retard ha provocat que les comunitats autònomes estiguin ja (encara més) escandalosament infrafinançades, una realitat que el mateix govern central s’ha vist obligat a admetre. Per compensar l’infrafinançament, Montoro va arribar a plantejar una quitança en part del deute autonòmic, la majoria del qual ja està en mans de l’Estat.

El fet de plantejar-ho va aixecar el rebuig de totes aquelles comunitats governades pel PP, excepte Múrcia, que també és una de les grans víctimes del model actual juntament amb Catalunya, les Balears i el País Valencià (el cas de Madrid és especial, per l’efecte capital). Quin ha sigut el resultat? Montoro ja no planteja cap quitança. Ara estudia convertir una part del deute autonòmic en perpetu, segons va explicar La Vanguardia i ha confirmat el ministeri. És a dir, sempre hi serà tot i que les comunitats no el paguin. Un joc de mans.

El més interessant és veure quins incentius té l’Estat per reformar el model de finançament. Si l’eix mediterrani és el gran perjudicat pel sistema actual, i el PP només governa en una petita comunitat d’aquest eix, per què hauria de reformar el model de manera profunda? Caldria un líder fort per emprendre aquest canvi. No passarà.

Infraestructures

També aquesta setmana el ministre de Foment ha anunciat un pla d’inversions a l’aeroport del Prat. Són projectes que en bona part estan planificats perquè es comencin a fer d’aquí quatre anys i, per tant, ja veurem què acabarà passant. ¿Podria ser un altre joc de mans? Mentrestant seguim esperant la pluja de milions que es va anunciar per a Rodalies. I què se’n sap de les obres dels accessos al port de Barcelona, de les quals es va posar la primera pedra el desembre del 2014 i que des de llavors estan aturades? I del corredor mediterrani? Ahir mateix Rajoy va proclamar a Elx que està “treballant intensament” perquè es construeixi.

I això sí que no. Si alguna cosa no fa mai Mariano Rajoy és treballar intensament.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF