El problema de ser un país de pimes

La crisi del covid arrasarà amb la capa més dèbil de les empreses: les petites

A Catalunya hem sentit històricament proclames ufanoses que celebren el fet de ser un “país de pimes”, és a dir, d’empreses petites i mitjanes. El problema és que cap indicador prova que això sigui bo, més aviat al contrari. Desgraciadament, la crisi del covid-19 ens ho tornarà a demostrar.

La vitalitat de les pimes és un bon planter de nous projectes empresarials que generin riquesa. I ja va bé que hi hagi empreses petites que aportin una especialització i flexibilitat que no tenen les grans. Per tant, el problema no és que hi hagi pimes, sinó que es quedin en aquest estat eternament, en lloc d’evolucionar i convertir-se en el que ens convindria a tots: empreses més grans.

Perquè quan guanyen dimensió les companyies paguen salaris més alts, són més productives, viuen més anys i dediquen més diners a la recerca. Tot això li convé a qualsevol país i ho acrediten les estadístiques. Però la realitat és que, avui dia, les pimes predominen. A Catalunya, el 60% de les empreses tenen un o dos treballadors. Si comptem fins a cinc empleats, ja són el 80%. Quina recerca pot fer o quins salaris pot pagar una empresa amb una estructura tan escassa? Poca cosa.

A Espanya, les empreses petites i mitjanes (de 0 a 249 treballadors) generen el 72% de l’ocupació, però si mirem quant aporten al PIB la xifra cau fins al 61%. Això demostra que una pime necessita més empleats per produir el mateix que una gran companyia. Les grans corporacions aporten el 39% del PIB tot i tenir només el 28% dels llocs de treball, segons dades d’Eurostat. Una clau d’això s’explica per les economies d’escala: al guanyar dimensió, a les empreses els costa menys produir un mateix producte.

Lleugera esperança

Per a Catalunya hi ha una inesperada llum d’esperança. El nombre de grans corporacions ha crescut un 12% entre el 2009 i el 2019, sis cops més del que han augmentat a Madrid. Fins al punt que Madrid en tenia l’any passat 1.735, un 35% més que Catalunya, quan deu anys enrere la diferència era del 48%.

Ara bé, el problema ve si ens comparem amb Europa: Espanya és el segon país de la UE amb més proporció d’empreses petites sobre el total. Les pimes són majoria absoluta a tot el continent, però entre els països que més proporció tenen de grans corporacions hi ha Alemanya, Dinamarca o Àustria, sens dubte models a seguir.

El debat entre petites i grans empreses, en realitat, és històric i no ve d’ara. Però, per si quedaven dubtes, ens ha enxampat la crisi del covid, que ens passarà una factura que fa tremolar i de la qual encara no som del tot conscients. Si normalment la mortaldat de les petites empreses és més gran, ara es pot disparar. La musculatura de les grans companyies és més poderosa i els permet aguantar millor quan venen crisis. Si falten diners, poden demanar crèdits als bancs, emetre deute, convèncer inversors per fer una ampliació de capital. A les pimes, en canvi, sovint només els queda demanar al banc. I com es va veure quan moltes d’elles van demanar un crèdit ICO, el banc té la paella pel mànec, entre altres coses perquè moltes petites empreses sovint tenen uns coneixements financers limitats.

Les companyies també tenen els seus inconvenients, per descomptat. Una pime que vulgui deixar de ser-ho haurà de compartir l’accionariat amb algú altre (a qui possiblement no coneix de res), sigui perquè entra a un fons d’inversió o perquè l’empresa surt a borsa. La gestió es complica a mesura que creix la corporació. I també hi ha barreres que molts empresaris de pimes esgrimeixen, com la fiscalitat o el fet que a partir dels 50 treballadors aquests tinguin dret a crear un comitè d’empresa. Cap d’aquests arguments són insalvables i, de fet, els governs haurien de fer les modificacions necessàries perquè les pimes fins i tot tinguin incentius per fer el gran salt. Ens hi va el futur.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF