Víctor Alonso Berbel: “Els assessors polítics reivindiquen la manipulació com a pràctica legítima”

El director de cinema i autor del documental ‘Classe valenta’ explica com el seu projecte de final de grau es va convertir en un documental molt revelador

Víctor Alonso Berbel (Barcelona, 1993), Borja Barrera i Jan Matheu han convertit el seu treball de final de grau de comunicació audiovisual (UPF) en Classe valenta, un documental professional -gràcies a l’entrada de la productora Compacto- que es va estrenar fa dues setmanes al festival Docs Barcelona i que avui s’estrena en sala a Barcelona, Madrid i València. A Barcelona, després de la projecció (20 h, Balmes Multicinemes) hi ha haurà un col·loqui amb el públic i la participació de Xavier Domènech, coordinador general de Catalunya en Comú.

D’on va sortir la idea?

Nosaltres érem els típics amics que ens estem als bars fins a la matinada parlant de política. I en aquestes converses ens vam adonar que constantment acabàvem parlant del llenguatge polític i de quins són els seus mecanismes. A més, havíem llegit el llibre No pensis en un elefant, de George Lakoff, i aquest va ser el punt de partida: com pot ser que no hi hagi cap pel·lícula que parli d’això?

¿Sempre el vau plantejar com un experiment sociològic?

Vam començar fent una investigació sobre el llenguatge polític i ens vam adonar que era un tema molt abstracte i necessitàvem elements per ancorar-lo a la realitat. Volíem que els espectadors s’adonessin com nosaltres que el llenguatge té un impacte molt directe en les nostres vides i vam decidir que la millor manera de representar això era fer nosaltres mateixos aquesta exploració i que l’espectador ens acompanyés: què passaria si tres estudiants sense recursos, però fent servir les eines que els aconsellen els politòlegs i assessors de comunicació, intentessin introduir un concepte en el llenguatge públic?

¿I el concepte classe valenta d’on el traieu?

Havíem de buscar un concepte original que fos nou per poder traçar la viabilitat de l’experiment. I també havia de ser un concepte prou obert perquè poguessin donar-li significat més d’un partit. Per exemple, ara el PP català té en marxa la campanya de la Catalunya Valenta, però fa uns anys ERC també va fer una campanya relacionada amb la valentia. Volíem un concepte que pogués cobrir tot l’espectre polític i que tothom se’l pogués apropiar amb una perspectiva diferent.

Quin grau de penetració vau aconseguir del concepte classe valenta amb l’experiment?

Vam comprovar que hi ha una sèrie de nivells que vam poder superar. Fins que no vam aconseguir que determinats emissors legitimats, és a dir, mitjans de masses, tertulians i presentadors de programes, fessin servir el concepte, hi havia tota una sèrie de fronteres que no podíem passar perquè nosaltres érem un comunicador anònim. I en l’època de la postveritat, quan costa tant diferenciar les notícies certes de les falses, tenir un filtre periodístic creïble és bàsic. Tal com hem vist que funciona la comunicació ara mateix, el control dels conceptes es perd molt ràpid, i nosaltres pensàvem que seria una cosa més vertical i més dirigida, que és el que els agradaria als experts en comunicació política.

M’ha sorprès molt que un assessor de comunicació admeti que ell és un manipulador.

Aquests assessors reivindiquen la manipulació com a pràctica legítima. Per als entrevistats, la manipulació és una realitat innegable i existeix tant si és conscient com si és inconscient. El que ens va sorprendre més és el testimoni del Christian Salmon, l’autor d’un llibre de referència - Storytelling: la máquina de fabricar historias y formatear las mentes, del 2008- en què denuncia aquesta manipulació política. Doncs ens explica que ara se’n penedeix, perquè va aconseguir l’efecte contrari i va contribuir a popularitzar el relat polític com a eina de manipulació comunicativa. Per tant, crec que és fonamental que els comunicadors siguin honestos. A vegades ens pregunten: “La comunicació política és el mateix que el màrqueting publicitari?” Penso que no, que la finalitat no és vendre una rentadora sinó una brúixola moral sobre el que creiem que és correcte.

Però sí que sembla que et venguin el candidat com qui ven una tele.

El fons és diferent, però els mecanismes són tan semblants que al final es confonen. Jordi Cuminal (CiU) ens diu que a vegades han fet candidats “de cartró pedra”, i que ho digui ell que ha estat al darrere de moltes campanyes... Ells en són conscients, d’això.

Iñaki Gabilondo diu que els ciutadans no tenim temps per als missatges complexos i som carn de canó perquè ens colin idees simples i manipulables.

Vivim en una època amb una abundància de relats polítics que és difícil destriar. I justament per això és important ser conscients que cal tenir eines per anar més enllà.

¿Tens la sensació que us ha quedat un documental d’esquerres?

El documental no és neutre, però el cinema no és neutre. Hi ha mitjans i exhibidors que s’han negat a parlar del nostre documental perquè el consideren massa polític. El nostre treball té un posicionament clar, però vol donar eines que poden servir a tothom. El missatge és polític perquè és empoderador.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF