La transmissió del saber i les TIC

Imaginem una classe en què quan el professor comença a parlar comencen les preguntes i les interrupcions. Amb tota la raó, si el que pretén el docent és comunicar idees complexes, dirà als alumnes: “Primer escolteu i després plantegeu els dubtes”. És l’esquema de l’anomenada classe magistral. Quan hi ha algú que en sap molt d’una cosa i uns quants que en saben molt poc, escoltar en silenci i intentar entendre el que explica el que en sap és l’estratègia més efectiva per transmetre aquell saber. Les interrupcions i preguntes dels que no en saben -justament perquè no en saben- solen ser impertinents: dispersen, emboliquen, fan perdre el temps. Acabada l’explicació, ja en comencen a saber prou per fer preguntes interessants.

El desprestigi de les classes magistrals -de tot el que demana temps, silenci i concentració- no només és una tràgica realitat en el món educatiu. La incidència de les TIC i més concretament de les xarxes socials en els debats públics exacerba les preguntes i interrupcions impertinents i fa cada cop més difícils les explicacions llargues i tranquil·les. Però fa més que això: convertint-nos a tots en emissors qüestiona i soscava la mateixa idea que, en qualsevol disciplina, hi ha uns pocs que en saben molt i uns molts que en saben poc i que del fet d’escoltar -amb temps, silenci i concentració- els pocs que en saben molt en depèn que el saber es transmeti. I no parlo només d’escoltar-los en viu i en directe. Parlo, sobretot, de llegir el que escriuen. Perquè això és exactament llegir un llibre o un article científic: deixar que algú s’expliqui llargament mentre l’escoltem amb la màxima atenció.

La manera com les grans corporacions han explotat la revolució digital ha qüestionat tota forma d’elitisme cultural: el paper dels prescriptors en la (in)gestió del saber, la mateixa existència d’uns cànons. Era terrible que el saber vingués de dalt i no es pogués qüestionar. I hauria de suposar, en principi, una gran millora haver passat de pocs emissors i molts receptors a molts emissors i molts receptors; d’emissors que no podien ser interromputs a emissors-receptors a qui sempre pots interpel·lar. De la jerarquia al debat en peu d’igualtat. Però quan els pocs que en saben molt d’alguna cosa l’han d’explicar als molts que no en saben gairebé res, la falta de tribunes i de silenci -l’immens guirigall- els hi posa extremadament difícil.

I el problema és que el que ens fa humans és la cultura, és a dir, una acumulació endreçada dels sabers de les generacions que ens han precedit. Sense aquesta cultura, som només animals salvatges. Una cultura que, sent com és l’esforç de moltes vides, necessita especialistes: persones que en saben molt de poc. Però també bons mestres i pedagogs que ensenyin a distingir el que és valuós de la xarlataneria. Cal, en definitiva, que els que en saben ensenyin als que no en saben sense haver de competir per guanyar la seva atenció entre milers de missatges alternatius.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF