30/03/2019

El futbol i la coeducació

2 min

La meva filla Joana, que fa P5, m’ha dit algun cop que se sent millor a l’aula que al pati.La seva germana bessona Helena només se’m queixa que els nens no la deixen jugar a futbol. Abans jugaven sovint a chicos contra chicas. Des de fa un temps, la dèria d’alguns nens per la pilota és tan intensa que gairebé les ignoren. Com més desregulats són els patis més fidelment reflecteixen les descompensacions de la societat. La centralitat que hi acaba tenint el futbol és un clar reflex de la que té en el dia a dia de les famílies: en les converses, en l’oci, en els telenotícies... Si quan juga el Barça, els teatres, els restaurants i moltes altres formes de cultura queden desertitzats, als patis de les escoles són un munt de jocs creatius, de vincles subtils, els que s’han de refugiar a la perifèria. I la primera víctima és la coeducació i la seva funció de desestereotipar la construcció de les identitats de gènere. Ho pateixen moltes nenes, ho pateixen encara més els pocs nens a qui no agrada el futbol i se senten excepcions feminitzades i ridiculitzables, però ho patiran sobretot en el futur els aspirants a Messi. Els monocultius extensius -com deixava ahir clar el magnífic dossier de l’ARA- maten la diversitat i acaben matant la vida.

Algunes escoles han decidit limitar l’esport rei en el lleure infantil, no permetre’l a totes hores. Un primer pas per coeducar és posar nens i nenes als mateixos espais, però si només fem això assistirem passius a una autosegregació en què la feminitat sempre quedarà una mica arraconada. La coeducació parteix de la creença que la interacció entre nens i nenes enriqueix i civilitza, i que com menys n’hi ha més primitiva i salvatge -més radicalment binària-és la societat que en resulta. Però coeducar hauria de servir, sobretot, perquè nenes i nens aprenguin a col·laborar en peu d’igualtat, a fer-ho tot entre tots, a no sentir estrany ni aliè res que contribueixi al bé comú.Cal que les nenes xutin pilotes però cal encara més que els nens comencin a traginar monyos de fang i a fer cuinetes. Ens hi juguem una repartició equitativa de les feines sense la qual ni es reduirà la fractura salarial ni pujarà l’anèmica demografia.

Anem en la bona direcció? No del tot quan seguim posant l’accent en un trampós empoderament femení: en una igualtat en què sempre són les dones les que ho han de poder fer tot, les que han d’incorporar valors i somnis masculins. I mai són els homes els que s’han d’avergonyir de tenir fills sense fer de pares, de menjar sense cuinar, de ser cuidats sense cuidar, d’escaquejar-se de les feines més dures i desagraïdes. Passa també amb el futbol. És evident que les nenes que volen jugar a futbol ho han de poder fer sense que ningú els talli les ales, però diria que la igualtat no passa per doblar el monocultiu, per fer que les nenes també tinguin la pilota al cap, sinó per ficar al cap dels nens un munt de coses que difícilment hi entraran mentre al pati però també en molts més àmbits -començant pels mitjans- el futbol ocupi tant d’espai.

stats