Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Elogi de la intuïció

Acostuma a passar que quan critiques les faltes dels altres tu en fas alguna. I això mateixés el que em va passar ahir a mi. Parlava d'Espriu i "la declaració que li va obligar a firmar la policia després de la Caputxinada", i aquest li hauria hagut de ser el .

El cert és que jo havia escrit el , però el company corrector, quan s'ho va llegir, va dubtar, em va fer dubtar i vaig acabar corregint el que ja era correcte. L'error em sembla prou subtil perquè valgui la pena dedicar-hi un tast .

Diem (1) "No el va deixar renunciar a l'ascens" però (2) "No li va deixar rebutjar l'ascens". I també (3) "No el fa caminar" però (4) "No li fa fer excursions". Per què?

En aquestes frases, deixar i fer s'uneixen a un infinitiu i formen una perífrasi que funciona com un sol verb i que, per tant, només pot tenir un OD. Si el lloc de l'OD queda buit, com a (1) i (3), el complement personal l'ocupa i per això tenim el . Si ja està ple, com a (2) i (4), ha de passar a ser OI i per això tenim li .

Però en altres ocasions l'infinitiu és un complement més del verb principal, que per raons lèxiques pot regir, a més, un OD o un OI.

I així prohibir (com demanar , impedir , etc.) regeix sempre un OI: (5) " Li prohibeix caminar" i (6) " Li prohibeix fer excursions". En canvi, obligar (com animar , invitar , etc.) regeix OD: (7) " L 'obliga a caminar" i (8) " L 'obliga a fer excursions".

El meu error va ser confondre (8) amb (4) o (2), però -en el fons- va ser fiar-me més de la teoria que de la intuïció. Si eduquem la intuïció amb bons models, ella ja ens dirà què hem de dir i escriure, perquè malament rai si uns dubtes tan senzills s'han de resoldre amb tot aquest aparat teòric.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF