Consumisme i ‘eudaimonia’

El terme eudaimonia és central en l’ètica d’Aristòtil. Per a ell, l’únic objectiu de l’ètica -la part de la filosofia que es pregunta com hem de viure-és que arribem a l’ eudaimonia: a un estat de benestar ple i serè. Reflexionar sobre què és i com s’assoleix -en un moment històric en què, depenent de com visquem, no sobreviurem- ha passat a ser una urgència filosòfica. Els pares fundadors de l’imperi que s’enfonsa en van dir the pursuit of happiness, però ha acabat havent-hi una gran distància, una greu dissonància, entre la seva happiness i l’ eudaimonia aristotèlica. Mentre happiness sigui poder i riquesa -i no virtut i saviesa- no serà eudaimonia, l’estat que només gaudeix qui creix com a persona.

Cada cop tenim més clar que el neoliberalisme -la idea que desfermar i lloar l’afany d’enriquir-se ens enriqueix a tots- ha sigut una religió destructiva i perniciosa. Però el més greu és que atiar aquesta passió no només escalfa el planeta sinó que fa desgraciat el nou-ric en qüestió. ¿Hi ha res més allunyat de l’ eudaimonia que tot el que és i simbolitza Trump? ¿Hi ha algú menys feliç i menys serè? ¿Es pot fer de ser ric el gran objectiu d’una vida sense menysprear els altres? El que tenim al cap quan diem “És ric!” exigeix que hi hagi una majoria de pobres. Ser ric només es legitima com a epifenomen de ser elegit, com si Déu -el Déu de Calví- predestinés a la riquesa o la pobresa, al cel o a l’infern. Una religió -i tanco el cercle- destructiva i perniciosa.

La versió pop de ser ric és el consumisme. Mentre que pocs podem ser rics, tots podem ser consumistes. Només hem de comprar el que no necessitem. Els nens més pobres beuen fanta i mengen chuches, aliments buits que són com un tast de riquesa. Als petits pobles del Tercer Món hi ha parabòliques i mòbils que creen en els faltats de tot un desig de consum. ¿Fa feliç el consumisme? No, fa obès i llança a tràgiques emigracions. Però és el motor del model econòmic que du al desastre ecològic. I encara rai si només fos això -si només fongués gels i fes de l’estiu un infern-: el pitjor és la insatisfacció que deixa. I això no ho resol ni la tecnologia que se suposa que ha de permetrecréixer més i més sense escalfar el planeta. El canvi de model exigeix un canvi de valors. No es tracta només de canviar el cotxe de gasoil per l’elèctric. Es tracta, si pot ser, de no tenir-ne. Pel medi ambient i pel propi benestar.

Perquè happiness equivalgui a eudaimonia hem d’aprendre a tenir i compartir només el que necessitem, i a desitjar ser tan rics o pobres com tothom. “És que sense consumisme tot s’atura.Tots ens morirem de gana!” I si ho provem? I si parem de celebrar aniversaris a Tailàndia aprofitant vols low cost? I si exigim als nou-rics del low-cost que en paguin el high cost real o tanquin el xiringuito? Per no morir de gana és millor tenir un hort que viatjar on no se’ns ha perdut res, però el que és segur és que només deixant de consumir el que no necessitem, i de voler enriquir-nos peti qui peti, tenim alguna opció de sobreviure humanament.

EDICIÓ PAPER 15/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF