Carta a Josu Ternera: 'ETA, el franquisme i la memòria'

De sobte una notícia a la ràdio ens fa retrocedir trenta anys

Aquesta setmana, de sobte, un dijous al matí engeguem la ràdio i torna a les nostres vides un nom de quan érem joves: Josu Ternera. Amb ell, de bracet, reapareixen totes les contradiccions personals i col·lectives sobre la memòria històrica i aflora una pregunta: què estem disposats a oblidar i què no.

La detenció de Josu Ternera, després de disset anys a la clandestinitat, ens recorda que hi va haver un temps en què ETA matava dia sí dia no. Però aviat ja farà deu anys del seu últim atemptat mortal. Poc després, l’organització va anunciar que cessava la violència i l’any passat el mateix Ternera va posar la veu al comunicat de dissolució d’ETA. Corre per la xarxa aquests dies una entrevista en què Rubalcaba –mort la setmana passada– elogia l’esforç que l’home detingut dijous a França va haver de fer per convèncer la cúpula d’ETA d’agafar el camí de la pau.

Alguns, potser fins i tot sense saber-ho, havíem signat un pacte amb nosaltres mateixos que consistia en dir-nos que, ara que ETA s’havia acabat, calia oblidar els seus atemptats. Estàvem instal·lats des de fa temps en una altra pantalla i de sobte una notícia a la ràdio ens fa retrocedir trenta anys. Aquest pacte que un matí havíem signat amb nosaltres mateixos atempta contra totes les lleis de memòria històrica que després reivindiquem a la tarda. Seguint aquest mateix criteri, ¿per què hauríem de voler que s’investiguessin els crims de la dictadura, si ja fa 44 anys que va morir Franco?

La memòria és selectiva. La fem servir per a allò que ens interessa. ETA és la memòria històrica d’una part d’aquest país, com Franco ho és d’una altra part. Cadascú té la seva. La diferència és que els criminals franquistes mai han sigut jutjats. L’Estat els ha assegurat la impunitat absoluta, en nom d’un bé superior que calia preservar: la pau. La mateixa pau que quan es parla d’ETA sembla que incomodi. Allò que deia Aznar que sense violència es podria parlar de tot. Mentida. Sense violència es parlarà de la violència que un dia hi va haver.

Que del franquisme només es vulgui recordar la Transició és com si d’ETA només en destaquéssim el procés de pau. D'aquí plora la criatura i d'aquí venen moltes de les nostres contradiccions personals. De la injustícia de veure que l’aparell de l’Estat mai ha lluitat contra el franquisme de la mateixa manera que ho ha fet contra ETA. Ho entendrien com una lluita contra ells mateixos. I així estem, encara avui.

P.D. Tota la vida he sentit la meva mare –nascuda poc abans de la guerra– dir que li van robar la joventut, quan li van matar el seu pare al front del Segre. Hi he tornat a pensar en veure que la detenció de Josu Ternera ha estat batejada com a Operación Infancia Robada.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF