I quan Rajoy dissolgui les Corts, què?

El lloc idoni per defensar la unitat independentista és lluny de casa: a Madrid i Brussel·les. Junts podem guanyar, separats no

S’ha acabat la interinitat política espanyola i s’ha visualitzat l’emergència d’un nou bloc polític unit, essencialment, per salvar l’estat espanyol del que anomenen “l’amenaça secessionista catalana”. És realment digne d’estudi que els grups parlamentaris independentistes catalans al Congrés, que han obtingut uns resultats conjunts discrets (17 diputats i el 31%/32% dels vots de Catalunya), hagin produït tal impacte paralitzador sobre la política espanyola. Però hem de reconèixer que poden presentar un bon full de serveis de la seva estada al Congrés de Diputats. En tots els processos d’investidura del darrer any han mantingut la unitat d’acció i han tingut un criteri clar sobre quines eren les condicions que posaven damunt la taula per a un vot favorable o per a una abstenció a la investidura d’un candidat a president del govern de l’Estat. Clarament les condicions que han posat no han estat ateses i ells no les han canviat. De fet, el pes i la influència de les posicions partidàries de la independència de Catalunya i de l’exigència d’un referèndum decisori sobre la qüestió han condicionat completament els deu mesos llarg d’intents de constitució d’un nou govern.

És bo recordar-ho per esvair qualsevol frustració en el camp independentista. S’ha fet el que s’havia de fer, i s’ha fet bé. ¿Podria fer-se millor? Imaginem que hi hagués noves eleccions anticipades, cosa que la llei electoral no permet fins al 26 de juny del 2017, però que és probable i Rajoy preveu. Per fer-ho millor caldria que passessin dues coses.

L’impacte polític de l’independentisme seria molt superior si s’arrenglerés en una sola llista al Congrés

Primera, que les opcions independentistes obtinguessin més vots. Aquells que han votat altres opcions, com a vot útil, han pogut comprovar que ningú no defensa millor l’objectiu que vols que els que el prioritzen. Aquells que diuen que no s’ha de votar perquè no hi fem res, a Madrid, ja ho veuen: s’hi fa molt. Aquells que els fa mandra votar, que no els en faci: d’altres s’espavilaran més, i ho faran en contra. Aquells que se senten frustrats, que no es confonguin: s’ha fet bé la feina. Si s’hagués cedit, no s’hauria fet bé. En resum, si es vol tenir més força, calen més vots. Si es vol la independència només serveix votar independència.

Segona, que els independentistes anessin junts, no solament que hi actuessin. La diferència és crucial. Si van separats es pot especular o incentivar que actuïn separats. Si van junts, desapareixen les temptacions i l’objectiu de la llista única independentista se centra a defensar una única causa. Si van separats no hi ha possibilitats de guanyar les eleccions. Desenganyem-nos: no és el mateix guanyar que perdre. El 20 de desembre del 2015 i el 26 de juny del 2016, En Comú o En Comú Podem va guanyar a Catalunya, i ERC i Democràcia i Llibertat o CDC van perdre. Una altra cosa és que després els seus vots fossin determinants, però d’entrada van perdre. Així ho va registrar la premsa internacional, les cancelleries europees, i tot Madrid i la resta de l’Estat. Junts podem guanyar. Separats, no és possible.

Demanem als nostres polítics que no ens obliguin a triar entre ells en les properes eleccions fora de Catalunya. La llista única és la solució bona i també la solució millor

Cal recordar que Junts pel Sí va ser una solució d’emergència per realitzar el plebiscit que l’Estat no ens va deixar fer el 9 de novembre del 2014. Però el Parlament de Catalunya no és la cambra adequada per a unitats electorals d’emergència. És el lloc natural d’expressió de les diferents ofertes programàtiques i ideològiques dels partits i de la diversitat política de la ciutadania catalana. El lloc idoni per defensar la unitat independentista és lluny de casa: a Madrid i a Brussel·les. Ara que sabem que no es poden convocar eleccions a Madrid fins, almenys, primers de maig del 2017, és un bon moment per fer balanç de la presència de l’independentisme català al Congrés, i reconèixer que l’impacte polític que tindria al món, a Europa i a Espanya seria molt superior si s’arrenglerés en una sola llista. No cal pensar en termes de plebiscit -que és una consideració que inevitablement es fa en cada elecció- sinó en termes d’eficàcia d’imatge, d’eficàcia representativa, d’eficàcia comunicativa i d’eficàcia política. La unitat en la representació exterior és un criteri indiscutible.

Hi ha qui diu que junts es perden vots, i que separats se’n guanyen. ¿En tenim alguna evidència per a les eleccions estatals o per a les europees? ¿Podem assegurar que votar junts no mobilitza més els votants independentistes? ¿Que no hauria estat més visible el posicionament independentista amb una sola força? Demanem als nostres polítics que no ens obliguin a triar entre ells en les properes eleccions fora de Catalunya, siguin a Brussel·les o a Madrid. La llista única és la solució bona i també la solució millor, a Brussel·les i a Madrid.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF