El tsunami escocès

El 28 de març el Parlament d’Escòcia va aprovar la moció que insta el govern escocès a negociar amb el govern britànic la celebració d’un referèndum sobre el futur d’Escòcia, que s’hauria de celebrar entre la tardor de 2018 i la primavera de 2019. De moment, la primera ministra britànica, Theresa May, no sembla inclinada a concedir aquesta facultat al Parlament d’Escòcia; en qualsevol cas, la seva decisió de convocar eleccions generals al Regne Unit permetrà als escocesos mesurar a les urnes el suport que té la causa independentista.

El principal promotor de la independència d’Escòcia, l’SNP, és el protagonista d’un veritable tsunami en el mapa electoral escocès. D’obtenir 6 diputats a les eleccions britàniques del 2005 i el 2010, amb prop d’un 20 per cent dels vots, va passar a endur-se 56 dels 59 escons en joc a les eleccions de 2015, amb un estratosfèric 50 per cent dels vots -un percentatge que a Europa ja no aconsegueix ni l’incombustible Partit Popular Sud-tirolès-. De cara al 8 de juny la pregunta no és si l’SNP guanyarà per segona vegada consecutiva sinó més aviat si serà capaç de repetir la golejada del 2015. Si amb les eleccions anticipades May busca reforçar-se per a les negociacions del Brexit, Nicola Sturgeon no deixarà passar l’avinentesa per reforçar l’aposta del seu partit pel referèndum.

La diferència amb el cas català és considerable. Entre el 2015 i el 2016 els partits independentistes catalans van tenir l’oportunitat de concórrer a dues eleccions generals seguides i no van passar del 32 per cent dels vots i els 17 (de 47) escons. Aquests resultats van significar un retrocés respecte a les eleccions de 2011: en aquella ocasió la suma de CiU i ERC es va enfilar al 36 per cent dels vots i 19 escons.

És possible que al darrere d’aquesta diferència entre el rendiment electoral de l’SNP i el dels partits independentistes catalans hi hagi una diferència sociodemogràfica de base. Al cens del Regne Unit els ciutadans poden declarar quina creuen que és la seva identitat nacional. En el cas d’Escòcia, l’any 2011 el 62 per cent dels ciutadans van triar la identitat escocesa exclusivament. En segon lloc, a molta distància, es va situar la identitat dual escocesa i britànica amb el 18 per cent.

Així com el Regne Unit reconeix i empara la seva plurinacionalitat, Espanya la nega, i per això el seu cens de població no inclou cap pregunta sobre la identitat nacional en què la identitat espanyola només sigui una de les possibles. En absència de dades censals, cal recórrer al succedani de les enquestes. Les enquestes no pregunten directament per la “identitat nacional”, però sí que contenen una pregunta sobre la identificació de les persones que podem assimilar grosso modo a la identitat nacional. Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (març de 2017), només el 23 per cent dels entrevistats van dir que se sentien només catalans. Fins i tot sumant aquests catalans exclusius amb els qui se sentien “més catalans que espanyols” arribaríem a un percentatge molt inferior al 62 per cent d’escocesos que es van declarar exclusivament escocesos (el 46, per ser exactes). El grup més nombrós de catalans el segueixen formant les persones que se senten tant catalanes com espanyoles (o tant espanyoles com catalanes), que en aquest estudi era el 37 per cent (el doble del 18 per cent escocès).

Com suggereix el professor Joan B. Culla, el Procés ha causat un tsunami en el sistema de partits. El que no ha arribat a causar encara és un tsunami en el mapa de la identificació nacional. Si mirem l’històric de les dades, veiem que l’ skyline no s’ha modificant tant i tant. La doble identificació espanyola i catalana ha patit una certa erosió però segueix sent la dominant, i el que s’observa més clarament és que la identificació catalana exclusiva s’ha igualat amb la identificació “més català que espanyol” per acabar sumant si fa no fa el mateix: si el juliol de 2006 la suma de “només català” i “més català que espanyol” era el 44 per cent, ara és el 46 per cent.

En el cas escocès, la variable edat és prou rellevant. Entre els menors de 19 anys hi ha més escocesos exclusius que entre els més grans de 55. Al darrer baròmetre del CEO els catalans exclusius eren el 21 per cent entre els joves de 18 a 24 anys i el 25 per cent entre els més grans de 50. Una mica al revés d’Escòcia, vaja. La conclusió és clara: si aquestes dades sociodemogràfiques tenen algun efecte en el comportament electoral, l’independentisme català ho té força més magre que l’escocès.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF