La “violació negligent” també és violació

Alguns països, com Suècia, estan implementant canvis efectius en les lleis sobre violència sexual

Una menor de 15 anys és agredida sexualment pel seu oncle, però donada la situació de xoc emocional en què es trobava ella es descarta la violació perquè suposadament l’agressor no va utilitzar la força ni la intimidació, i per tant els fets reben la consideració d’abús sexual.

Una dona és agredida sexualment sota els efectes de l’alcohol o d'altres drogues (el que es coneix com a submissió química). Al nostre país això es considera abús sexual perquè s’entén que no hi ha hagut violència ni intimidació. Cal recordar que, segons els clínics, una de cada tres violacions que arriben als seus serveis s’ha produït sota submissió química.

A més, l’Audiència de Saragossa assumeix com a atenuant per disminuir la condemna d’un agressor sexual que aquest anés ebri quan va agredir sexualment una dona.

Un home és absolt d'una violació amb l'argument que, com que l’agressió sexual es va cometre al domicili de la dona, es pot inferir que aquesta havia participat dels fets i que, per tant, tot i la denúncia posterior de la víctima, la relació va ser consentida.

Anomenar les coses pel seu nom i ressignificar-les també construeix la nostra realitat col·lectiva

Violació grupal en el cas de la Manada: es condemna per abús i no per violació perquè no queda demostrada la violència i intimidació de cinc homes en relació a una noia a la qual, aprofitant el seu estat de xoc emocional (bloqueig), agredeixen sexualment.

Aquesta llista genèrica és només un petit exemple de tantes sentències que han construït una justícia injusta amb les dones davant dels delictes contra la llibertat sexual. Bufetades de l’escena judicial que, com tot el nostre ADN col·lectiu, és el producte d’un entorn patriarcal que contamina el relat del que és i no és una violació. Es fa evident, doncs, que avui en dia la cultura de la violació s’aixopluga en un sistema judicial que parla de violència fent referència únicament a la violència “física” i a la intimidació (entesa com a amenaça verbal i explícita) amb uns conceptes massa simples, desfasats i allunyats de la realitat.

Tanmateix, afortunadament alguns països, com Suècia, estan implementant canvis reals i efectius per posar en el centre d’aquesta greu problemàtica social el que ha de ser l’eix vertebrador que ha de guiar el relat dels fets. Parlo d’una cosa tan elemental com el consentiment.

Tan senzill com això: el sexe no consentit és violació. Amb força física o sense, aprofitant l’estat de xoc, per submissió química, amb amenaces o sense, etc.

Dels 20 països de la UE que van ratificar el Conveni d’Istanbul –un acord del 2014 entre estats membres que determina els estàndards en l’atenció de les víctimes de violència masclista i domèstica–, alguns, com Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit, Islàndia, Irlanda, Luxemburg i Xipre, ja han implementant canvis jurídics recollits al Conveni que estan oferint una nova mirada jurídica però també social a la pandèmia de la violència sexual.

Perquè anomenar les coses pel seu nom i ressignificar-les també construeix la nostra realitat col·lectiva. Redefinir el que és la violència sexual, acostant-la a la realitat del fenomen, ajudarà a trencar amb la impunitat i la minimització de moltes situacions que, a casa nostra, són naturalitzades, menystingudes o analitzades encara avui en dia des d’una perspectiva tradicionalment patriarcal.

La llei sueca vol enviar un missatge social des de la premissa que la funció preventiva del dret penal també és essencial

En el cas de Suècia, en canvi, s’aposta per corregir el que anomenen un "greu error social": la revictimització de les dones que denuncien situacions que escapen de l’estereotip social de la “típica violació”. D’aquesta manera, s’obre la porta a englobar molts casos que recullen la diversitat real de formes que pren aquesta violència sexual. Amb aquest objectiu, Suècia introduirà a partir del mes de juliol el concepte de “violació negligent” (nom que em genera força dubtes) com a nova figura penal, establint per tant que qualsevol acte sexual sense consentiment explícit serà considerat violació. Així, es penarà aquells que han de saber que la seva acció sexual no és volguda per qui la rep, perquè tenir relacions amb algú que no ho vol és una violació. Per fi, els ‘perversos’ succedanis no es podran disfressar. El Conveni d’Istanbul ho deixa clar, i afegeix que el consentiment ha de donar-se voluntàriament com a manifestació de la lliure voluntat de la persona tenint en compte el context i les circumstàncies que l’envolten.

La llei sueca també vol enviar un missatge social, des de la premissa que la funció preventiva del dret penal també és essencial. És una llei que recull i dona resposta a una realitat social que exigeix un canvi. L’existència de la pandèmia de la violència sexual masclista reclama respostes de manera urgent.

Evidentment, no enderrocarem la cultura de la violació únicament amb canvis a nivell penal, sinó que caldran molts esforços i accions clares en els camps de les polítiques públiques i de l’impuls del debat social. I no obstant això, cal que el paraigua judicial comenci a donar empara a les persones que han patit aquestes agressions sexuals sense revictimitzar-les ni culpabilitzar-les, sense menystenir el que han viscut des d’una llei que es va construir amb mirada patriarcal i que encara és aplicada massa sovint per ulls masclistes. Quan començarem a sacsejar i incorporar aquests conceptes al nostre sistema penal? El temps d’espera ja ha acabat.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF