La Manada de Manresa: violacions blanquejades

És meridianament senzill: si una persona no vol tenir una relació sexual, allò és una violació

Aquest dijous es va fer pública la sentència de la violació que va tenir lloc a Manresa, que condemna els autors per abús i no per agressió sexual. I és que violar en grup una noia, en aquest cas menor d’edat, que es troba inconscient, sembla que no compleix els requisits necessaris per entrar en una categoria penal anomenada “violació”. Aquesta categoria s’ha construït en uns termes tan restrictius i alhora tan allunyats de la realitat que acaba sent tan sols reservada per a uns casos molt concrets que responen a la idea d’una “violació prototípica” que socialment hem construït des d’un enfocament patriarcal, i, com un ventilador en ple funcionament, escup la major part de casos, perquè no coincideixen a la perfecció amb un marc mental esbiaixat i de clar enfocament masclista (autor desconegut, en plena nit, amb l’ús de molta violència física, carregat d’evidències físiques en el cos de la noia). I és que s’espera que en una violació hi hagi un ús clar del que s’anomena “violència”, entenent-la tan sols com la física, sense espai per a altres tipus de violència, com pot ser la psicològica derivada de la por o terror, o la derivada del fet d’apoderar-se del cos d’una dona mentre està inconscient; que, tal com acabem de veure, no es considera un acte de violència. Davant d'aquesta lògica, la impossibilitat d’exercir resistència pel motiu que sigui durant el moment de l’agressió sexual posiciona l’agressor en un lloc de privilegi des d’on exerceix el poder sobre la víctima, a la qual agredeix aprofitant aquesta asimetria. El sistema judicial, en l’anàlisi dels fets, recompensa al seu torn aquesta lògica de desigualtat llegint aquella situació com a no tan greu; recompensa l’autor amb un tipus penal menor perquè no va utilitzar la violència física ni la intimidació (normalment entesa com a verbal), reforçant així l’opressió cap a ella i privilegiant-lo a ell. Aquesta idea reforça un dels terribles tòtems de les violències sexuals, i és que una dona en una situació de vulnerabilitat és llegida com una oportunitat, com un cos violable. Aquests elements d’extrema perversió masclista es van adaptant i fan que el tuf patriarcal se segueixi mantenint dins el sistema judicial, així com en l’anàlisi social del fenomen que alguns sectors en volen fer. Dissortadament, la sentència de la Manada, que havia de marcar un punt d’inflexió, avui sembla més un miratge que una realitat, i és que la sentència que ens ocupa, en un acte d’incompetència, pren com a referència una sentència anterior a la de la Manada, i perd una oportunitat d’or per sentenciar aquests actes com a violació.

El Parlament Europeu ha instat els estats membres a suprimir dels seus codis penals conceptes com l’abús, que blanquegen un atac sexual històric contra les dones i la infància

La construcció penal del concepte de violació des del paradigma patriarcal no dona resposta a les diverses violències sexuals amb què topem dia a dia; però no tan sols això, sinó que, a més, les delimita de manera extrema i artificiosa, i construeix un marc mental col·lectiu que ens allunya i desdibuixa la realitat. De fet, és meridianament senzill: si una persona no vol tenir una relació sexual, sigui on sigui, com sigui i quan sigui, allò és una violació. I aquesta visió que es promou des del feminisme, que busca comprendre, delimitar i trobar estratègies per poder combatre les violències sexuals, també és la que ha assumit el Parlament Europeu, que ha instat els estats membres a suprimir dels seus codis penals conceptes com l’abús, argüint que l’únic que fan és blanquejar un atac sexual històric contra les dones i la infància i permetre’n la perpetuació, i menystenir així el dany que pateixen les supervivents. Dins la categoria de violació ja es construiran els supòsits i les graduacions que siguin necessaris, però cal començar a parlar amb propietat del que tenim al davant. Perquè el llenguatge construeix realitat i ens situa en un marc mental col·lectiu que ens permet virar el nostre posicionament personal i social envers aquest delicte. És urgent un nou pacte col·lectiu que aclareixi els conceptes i desfaci el garbuix que ha col·locat el patriarcat sobre les violències sexuals per assegurar-ne la perpetuació.

Avergonyim-nos d’un sistema que té por d'utilitzar la paraula violació i que de nou ha revictimitzat una supervivent. Una noia que des de la dignitat més extrema va denunciar i ara veu com no se li ha reconegut el dany, ni se l'hi ha reparat, sinó que s'ha blanquejat el que va ser una clara agressió sexual. Així mateix, si a algú l’incomoda l’ús de la paraula violació, que es plantegi el perquè, des de la consciència que l’educació masclista que hem mamat ens ha fet naturalitzar situacions inacceptables. És molt senzill, si algú té sexe quan no ho desitja, allò no té altre nom que violació. És urgent que deixem d’educar en la por i la culpa a les dones i comencem a ensenyar urgentment als nostres fills que en el sexe tan sols un sí clar o un desig evident és vàlid. Davant el mínim dubte, entén que la resposta és no.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF