Vint mil bojos que no es rendeixen

Hi ha moltes temptacions externes i internes. Si fóssim en la nostra habitual, mediocre i enyorada onzena posició tot esperant el final de Lliga podríem donar resposta a tots els estímuls. Riure i indignar-nos amb el ridícul que està fent el Barcelona. Respondre seriosament a un govern de la Generalitat tan callat amb la (presumpta) corrupció i tan ofès per un vídeo. Exigir amb contundència una neteja a fons del nostre club que ens deslliuri d'uns executius incompetents i d’una minoria sorollosa que ens vol convertir en el que els nostres enemics diuen que som. Però tot això –el que és important– toca deixar-ho en suspens. Perquè tenim una urgència que demana dedicació plena: evitar el descens. I el partit de divendres marcarà el nostre futur. Si guanyem, ho veurem tot d’una altra manera i estic convençut que ens en sortirem. En cas contrari... en cas contrari no hi vull ni pensar.

L’any 2009 estàvem molt pitjor i va sortir Iván de la Peña (que, en certa manera, ha tornat a l’Espanyol) amb aquell “Direu que estic boig, però estic segur que ens salvarem”. També teníem un entrenador de cor perico i poca experiència. Però ens el vam creure i tots junts ho vam aconseguir. Un dels protagonistes d’aquella heroïcitat és ara el nostre líder. I, després del bon partit contra el Betis, va fer una reflexió similar: “Ja m’agrada que ens donin per morts, perquè no ho estem”. Perquè –i aquesta és la frase que, si tot acaba bé, passarà a la nostra història sentimental– “un perico no es rendeix mai”.

Aquest ha de ser l’esperit de divendres. Una combinació de la bogeria del De la Peña del 2009 i del coratge que ara reivindica Luis García. Som pericos per elecció i a canvi de res. El nostre gran mèrit és seguir existint, som rebels sense causa. La nostra virtut, la resistència. No som clients, no volem que ens tornin els diners. Som una comunitat sobrera i menyspreada. Només ens tenim a nosaltres, som pocs i, tanmateix, caïnites. Divendres, però, ens hem d’oblidar de totes les fòbies i obsessions. Jugui qui jugui tenen en els seus peus la nostra felicitat. Per tant, hi hem de confiar i els hem d’animar fins al final. I si Luis García diu que la pilota ha de circular i tornar una vegada i una altra al porter, ni un xiulet. Perquè hem de tenir fe i perquè els xiulets provoquen errades. 

Sovint he fet crides a l’assistència. Divendres, com més siguem, millor. Però no és el més important. El que és imprescindible és que tots els que hi anem estiguem convençuts que és possible i que recordem que un perico no es rendeix mai.