Un club que no és com els altres
Un dia, quan somiava amb un full de ruta que s’ha fet realitat abans del que havia planificat, Marc Gasol va imaginar-se una entitat en què els resultats esportius no fossin l’única prioritat. El campió de la NBA entén l’esport com una eina per educar i demostrar els valors que té el seu club, que són diferents. Per a ell és igual d'important guanyar que donar una bona imatge. Intenta que ni jugadors ni aficionats consumeixin plàstics d'un sol ús i demana que l’equip es desplaci de manera sostenible per deixar la mínima empremta carbònica possible. A més, es creu en la igualtat de gènere i la integració social.
A la gent que el coneix no la va sorprendre que escollís jugar a Girona. Els altres encara no entenen com va renunciar a la NBA o a l'Eurolliga. “És difícil que jo em preocupi per la gent que no em coneix. No m'importa, no té un pes en la meva decisió. La gent que m'envolta ho entén i m'anima. Si parléssim d'una altra professió, d'un cuiner que porta temps treballant a l'estranger i vol obrir un restaurant aquí, no hi hauria rebombori”, diu amb la mateixa naturalitat amb què un estiu va decidir ser voluntari d’Open Arms. “Mantinc una relació constant amb molta gent d'aquella missió. Soc sincer. A mi em van ajudar molt. Quan vam arribar a Mallorca teníem un equip de suport psicològic, però a mi no em va fer falta. No perquè jo fos més fort que la resta, sinó perquè els professionals i els voluntaris d'Open Arms ja es van encarregar d'ajudar-me i de fer-me sentir protegit. Em van explicar el problema, com intentar solucionar-lo i els reptes que teníem. La meva responsabilitat és donar-los visibilitat perquè vaig veure la seva feina en primera persona. La seva mentalitat al davant d'una situació de vida o mort és especial. No dubten, i vaig aprendre a relativitzar moltes coses. La meva relació amb ells serà per sempre”, argumenta.
El Bàsquet Girona no és un club com els altres i, per tant, no podia tenir un entrenador com els altres. Aíto García Reneses pot ser el tècnic perfecte per fer evolucionar el projecte, engrescar la gent i accelerar la projecció dels jugadors joves. Si el club no té por als despatxos, tampoc l’ha de tenir a la pista, i és aquí on Aíto pot dibuixar un estil de joc diferent i atrevit. Fontajau està de sort. Aíto té 75 anys, d’acord, però també tota la saviesa del món per transformar una idea de club en una manera de jugar, un guió en una pel·lícula.
