Cinc dies corrent 'non-stop' desafiant l'hivern britànic

Barcelona"És una aventura molt 'heavy'". Eugeni Roselló defineix d'aquesta manera la Spine Race, la cursa "més brutal de la Gran Bretanya", segons la qualifiquen els organitzadors. Es tracta d'una cursa de muntanya que va arrencar el 15 de gener en la qual els participants fan front als 430 quilòmetres del Pennine Way (un sender que va des de Derbyshire fins a la frontera amb Escòcia). Fred, pluja, neu i un recorregut exigent (13.135 metres de desnivell positiu) que els corredors han de completar en un màxim de set dies. Roselló va acabar la cursa en la tercera posició, després de cinc dies corrent (101 h, 46 min i 45 s) sense parar. Bé, sí, va aturar-se quatre hores per dormir. "Les dues primeres nits no vaig dormir res. I després descanses una hora o dues al dia i prou. Amb això ja fas, perquè si en dorms més et fa mal tot!", comenta el corredor de la Pobla de Segur. L'organització munta cinc 'check points', uns albergs on els participants tenen menjar calent, beguda i poden dormir. "Els dius les hores que vols dormir i et desperten", explica Roselló, que quan no corre està de cara al públic al Plus, el súper de la seva localitat natal.

Els organitzadors saben que és la cursa de resistència més dura d'Europa i, per tant, ni la neu ni la pluja fan que s'aturi. "Les condicions són les que són. Et fan carregar molt material obligatori per suportar de tot. Imagina't que et fan portar cinc quilos de material i quan plou una mica t'envien cap a casa!", analitza, i afegeix: "Hi ha un equip de rescat preparat que s'activa en qualsevol moment. Anem amb un geolocalitzador i, si ens aturem més de mitja hora, ens truquen per veure si ens ha passat alguna cosa".

La Spine Race es disputa des del 2012, quan s'hi van inscriure 11 participants i només en van arribar a meta tres. Aquest 2017, 120 valents van desafiar l'hivern britànic. Per a Roselló, que va guanyar la cursa el 2013, la Spine Race no és una novetat, però reconeix que cada any que hi va és com si fos el primer. "És el mateix recorregut, però és impossible recordar-lo, ja que la neu ho tapa tot. I hi ha dies que passes per llocs de nit que altres anys hi havies passat de dia, canvia tot molt", explica, i apunta que tothom "es perd". Ell es va perdre quan li quedaven set quilòmetres per arribar a meta. Va guardar el GPS i, confiat que anava pel bon camí, es va perdre i va fer 20 quilòmetres de més.

Per aguantar i arribar al final, a banda de la preparació física, cal entrenar la ment. "I menjar torrons Vicens!" A Roselló no se li assenten bé els gels i les barretes energètiques i fa temps va descobrir que el torró li donava l'energia necessària: "M'ho va proposar el meu tiet, ja que fa 70 anys era el que la gent que anava a muntanya menjava. I durant la cursa menjo això i entrepans". "Vaig arribar a meta sense cap rampa. Només tenia molta son, però un cop vaig dormir, l'endemà estava molt bé! Pensa que vaig acabar la cursa dijous, divendres vaig tornar a casa i diumenge ja estava esquiant", diu, rient. "Jo conec el meu cos: vol menjar i beure molt. Per no menjar hi ha companys que tenen al·lucinacions. Un es pensava que tenia el gos al costat i no era veritat. Jo, si veig el GPS doble, començo a menjar i a beure molt i em recupero", afirma.

Com a premi, Roselló no ha rebut diners. "No hi ha cap premi econòmic. Donen inscripcions per a altres curses. Els diners no ho són tot. Jo prefereixo això que un xec amb 1.000 euros", reconeix. De fet, gràcies a les invitacions i als seus patrocinadors (Haglöfs, la vall Fosca, Cébé, Ultimate Direction, TwoNav, Armitek, Diputació de Lleida i Torrons Vicens), ara ja no ha de pagar res per córrer.

Després d'haver tornat, es planteja si vol repetir l'any vinent. "Potser ja n'hi ha prou, de ser tan masoquista! Crec que necessito passar un Cap d'Any tranquil", diu, però afegeix, de seguida: "Sempre dic que no, però després hi torno!"