D’excursió per la costa del contraban

MarratxíEl litoral per on transcorre la ruta d’avui es coneix com la costa del contraban. Aquest tram costaner pertany al municipi de Santanyí, on arrelà el contrabandisme durant una bona part del segle passat. És molt a prop de Sa Vall, una de les finques emblemàtiques adquirides per Joan March. També cal afegir-hi la presència molt porpera de l’arxipèlag de Cabrera, estratègic per a les companyies del contraban. És una costa afavorida amb arenals que permetien fer els transbords amb més rapidesa i seguretat. Aquí encara hi trobarem alguns secrets que s’usaven per al contraban. En coneixem deu, però segur que se’n varen arribar a fer molts més.

Iniciam la ruta adreçant el camí per assolir l’esparagol del caló dels Màrmols. Per agafar la drecera cal demanar permís als propietaris de la finca, i els agraïm les facilitats que ens han concedit. Com a afegitó, hi ha el curiós topònim de cala Anclità, emprat per un informant per anomenar el petit recer on s’arriba en poc menys de vint minuts de caminada. Pren el nom del fet que els pescadors l’usaven per enquitranar les embarcacions. Aquí hi ha el primer secret de la jornada. Dins un coval molt proper i mal de localitzar, els contrabandistes s’afanyaren a construir-hi un amagatall considerable que es manté dempeus i en bon estat. Molt a prop n’hi ha un altre, on es pot observar la tècnica que alguns contrabandistes idearen per eludir l’autoritat. L’enginy consistia a fer un secret dins un altre secret, perquè es donava per fet que quan un amagatall havia estat descobert es convertia en un lloc estèril. La seva visita, però, obliga a prendre en la direcció contrària del camí que ens ha de menar fins al cap de ses Salines.

Els penyalars

Reprenem la marxa per un tirany paral·lel als penyalars que acompanyen tot el recorregut. Ben aviat assolim l’Olla dels Bastons, un recer natural que pren el nom de la feina de recollir les fustes que la mar torna. Tot seguit, hi ha la raconada de la pedrera de la Plana. Devers el Rost d’en Servera hi ha un altre amagatall. No es conserva gaire bé, sembla un simple forat excavat a terra. Abans de travessar la fondalada que presenta el jaç del torrent d’en Barragot hi ha l’anomenada cova de les Dues Boques, que “té una boca que mira cap a Llevant i l’altra cap a Ponent”. A dins s’hi picà també un petit secret de contraban de forma arrodonida. No es pot visitar per terra, només té accés per mar, com la cova de la Llanxa, situada tot just superada la punta d’en Barragot. La persona que m’informà del seu ús com a recer contrabandista fou un mariner santanyiner que hi accedia amb el llaüt i m’advertia que solament s’hi podia entrar amb una barca que no disposàs de masteler.

Entre aquest indret i el Pou Salat hi ha els dos darrers secrets que visitarem. Un és com l’últim que hem vist, però més ben conservat, i uns metres abans hi ha el secret que va bastir el pare del saliner que accedí a mostrar-me’l. La tipologia constructiva és molt poc comuna i poder-lo contemplar és una ocasió especial perquè només en coneixem un altre amb els mateixos trets, al litoral de Llucmajor. A més, és de dimensions generoses. Tan sols manca assolir el cap de ses Salines pels carreranys que s’obren pas entre la vegetació castigada pels embats marins. A la llunyania es veu Cabrera. L’Olla es convertí sovint en el millor recer per a les llanxes en dies de temporal. La blavor i la transparència de la mar conviden a la relaxació, en contrast amb les nits que se succeïren per aquests paratges no fa gaires anys.