La revolució, que no sempre ha estat televisada, del Barça femení

BarcelonaÉs una revolució. I com altres revolucions, quan va començar a gestar-se molta gent ni va adonar-se del que estava passant. Va començar a camps de barri de terra, a vestidors petits, sense suport, entre burles. Però ara la revolució és televisada. Ha entrat a totes les llars en directe, per les pantalles, arribant a espais on abans hauria estat impensable veure-hi futbol femení. Els bars de mig Catalunya eren plens de persones mirant el partit, de grups d’amics que havien quedat per veure la final, a més del típic client solitari, d’aquells que no es mou de la barra i potser deixa anar un acudit de mal gust masclista, de tant en tant, però que ara reclama una falta sobre Mapi León en el segon gol alemany i reconeix al segon Patri Guijarro.

Costa trobar un fenomen com aquest. Famílies que mai haurien planificat les setmanes pensant en un partit de futbol masculí ara miren el calendari de la Champions femenina per anar plegats al camp. El sogre que abans hauria mirat la final de la Copa anglesa portava tota la setmana mirant el diari per estar segur que el partit el feia TV3. El grup de Whatsapp que fa anys només parlava de jugadors, ara cridava gols de jugadores i obria debats sobre la tàctica del Barça a la primera part. Quina revolució, aquesta.

Però atenció, que les revolucions sempre tenen enemics. Sempre hi trobes falsos aliats, aquells que fan veure que els importa, quan no és així. I els qui ja pensen en el contraatac reaccionari, callats, esperant que arribi una temporada dolenta: els reconeixereu perquè sempre es fixen en les errades de les porteres, i no en els encerts, i perquè quan la pilota no entri diran que les jugadores cobren massa i cal prioritzar l’equip masculí. El creixement del futbol femení és com un castell, fet amb talent i esforç, però encara relativament poc sòlid. Ho hem vist aquests darrers mesos, en què, a vegades, la revolució no sempre era televisada. Les campiones d’Europa encara visiten estadis indignes per a un futbol professional, amb un seguiment periodístic escàs.

Per sort, aquesta generació, de moment, va més ràpida que la societat. Ho ha deixat ben clar Aitana Bonmatí, qui sense aspirar a ser-ho, és la portaveu d'una generació. Una dona capaç de mostrar durant les celebracions una samarreta demanant que els refugiats puguin trobar un refugi, una nova llar. Gent que inspira, però també gent que n'espanta d'altres, els que voldrien que el món no avanci. Però avança amb aquestes jugadores. S’ha demostrat a Eindhoven. La UEFA, lenta, ha escollit un estadi petit. L’afició blaugrana, per seguir aquestes revolucionàries, hauria omplert un estadi més gran. Que duri. Cada èxit suma més gent a aquesta revolució amb rialles i ambient positiu a les graderies. Però no abaixem la guàrdia, el mal mai descansa.