El puig Tomir, apoteòsica talaia sobre l’altiplà de Fartàritx i la badia de Pollença

Palma“Extraordinari en tots els aspectes, el recorregut d’aquesta excursió. [...] Paisatge ample i variat, que constitueix una vertadera festa si coincideix amb un dia clar i sense calitja. És una excursió que recomanam sense reserves i que permet fer un profitós estudi de l’orografia d’aquest sector nord de la serra de Tramuntana” (Itineraris de muntanya, Benigne Palos. Manuals d’introducció a la naturalesa 5. Editorial Moll, 1983).

  En aquesta ruta ens enfilam dalt del Tomir (segons Coromines/Passarius, a l’Onomasticon Cataloniae, nom personal d’origen germànic, Theudmir, magnat il·licità mantingut pels invasors sarraïns), una talaia imponent sobre l’altiplà de Fartàritx i la badia de Pollença. Un itinerari per gaudir amb els cinc sentits, passa a passa, fita a fita.

La ruta

[00 min] Començam a caminar des de les cases de Menut (s’hi accedeix des de la carretera Ma-10, PK 17,5). Un poc abans d’arribar-hi, trobam a la dreta un caminet, envoltat de xiprers, al final del qual tenim la creu de Menut. Datada entre els segles XV i XVI, s’aixeca sobre un pedestal circular assentat sobre una escalonada tallada a la roca. En el capitell ressaltava la figura d’un ca en representació de la família Cànoves, que el segle XVII cedí la propietat al santuari de Lluc.

Deixam a la dreta les cases de Menut –amb la seva particular torre de defensa que rebia senyals de la torre de Can Palou o de la mola de Tuent– i entram dins la finca pública de Binifaldó. Continuam la marxa pel camí vell entre Lluc i Pollença, asfaltat arran de l’explotació de la font del Pedregaret, els anys 50. Entre alguns revolts d’aquesta carretereta encara són visibles les restes del camí de ferradura que transitava per l’interior d’un frondós alzinar que unia aquestes dues antigues alqueries islàmiques, Monut i Beni-Haldun.

Arribam a la cruïlla del GR-221 [25 min]: a l’esquerra, la continuació del camí Vell de Pollença. Nosaltres giram a la dreta i ens dirigim cap a les cases de Binifaldó, actualment un refugi gestionat pel Servei d’Espais Naturals. Aquesta possessió, ja documentada el 1232, va ser propietat del monestir de Lluc, des del segle XVIII i, finalment, requisada pel govern espanyol el 1897, juntament amb Menut i Ca s’Amitger. 

Abandonam la pista asfaltada dins el comellar que tenim a la dreta per seguir la traça d’un vell camí de carro que ens conduirà fins ben a prop del coll del Pedregaret, a l’altura del brollador de la font del mateix nom. Arribats al coll [40 min], abandonam el camí del Bosc Gran, que uneix Binifaldó i Alcanella i que també serveix per anar al refugi de Son Amer pel coll Pelat, i giram a l’esquerra en direcció al Tomir. Just devora la tanca de l’antiga planta embotelladora de l’Aigua de Binifaldó, activa des dels anys 50, però que tancà l’any 2008 per fallida de l’empresa, s’inicia un camí que voreja la reixeta que envolta les instal·lacions, ara abandonades. En el primer revolt del camí, a l’esquerra, tenim la font del Pedregaret [50 min]. Sortim del camí i ens hi dirigim, ben visible des de la nostra posició.

Font del Pedregaret

És la més coneguda de les 180 fonts catalogades a tot el municipi d’Escorca, i ja antigament se la coneixia per les propietats diürètiques i perquè curava, segons la tradició, el mal de pedra. Es troba als peus de les rossegueres del puig Tomir, dins una galeria feta de pedra per protegir-la dels esllavissaments. Aquesta mina bastant fonda, amb uns seients al costat per poder-hi descansar, es troba tancada amb pany i clau d’ençà s’instal·là l’embotelladora, per la qual cosa resulta impossible arribar al seu ullal.

Antigament, la pujada al Tomir es feia per un tirany que naixia a l’esquerra de la font, fins que es bastí el camí actual. “Des de la font i situats de cara a la muntanya s’inicia la pujada prenent, a mà dreta, un sender construït pel Foment del Turisme i que voreja els contraforts de la muntanya per salvar el terreny pedregós, fins a arribar a prop d’unes grans roques i llavors, desviant-se a l’esquerra, es creua sobre las pedres, ja que el sender s’obstrueix amb les que cauen de la part alta” (50 excursiones a pie por la isla de Mallorca, Gabriel Font Martorell. 1965, Foment del Turisme de Mallorca).

El camí del Foment s’enfila coster amunt per dins el bosc, a la dreta de la font, i voreja per alt les rossegueres per anar a cercar una petita canal; una mena de xaragall, rost i estret, que supera un collet [1 h 20 min] i ens introdueix dins una altra canal, més llarga, rosta i ampla que l’anterior. Val la pena deturar-se un moment aquí per prendre aire i contemplar les esplèndides vistes que ens ofereix. Cap a ponent tenim el puig de Massanella i cap al nord-oest, el puig Gros de Ternelles. Entram dins aquesta nova canal que recorrem pel costat dret, on un tirany ens ajuda a transitar per un terreny pedregós i bellugadís. A mesura que pujam, el camí gira cap a l’esquerra fins a situar-se sota un esglaó alt de roca que superarem per un petit pas –pas del Pedregaret– [1 h 35 min], a la part dreta, equipat amb grapes de ferro clavades a la paret i una cadena per ajudar-nos amb les mans.

Des del pas, un senderó ben fitat ens situa sobre la carena [1 h 45 min]. Ens servirem d’una mena de tirany que ens ajudarà a travessar un terreny rocallós en direcció al cim (nord/nord-est), visible ja des de la nostra posició, amb no gaire pendent i un penya-segat espectacular a la nostra esquerra, i una vegetació pobra, integrada bàsicament per carritxeres, coixinets de monja i caramel·leres. Cap a la dreta, la nostra mirada s’estén cap a la badia de Pollença, fitada per la serra de Formentor a l’esquerra i el cap del Pinar i la muntanya de la Victòria a la dreta. Més a prop, l’altiplà de Fartàritx, coronat pel puig de Ca de Míner i la Cuculla de Fartàritx.

“L’emplaçament privilegiat del puig ofereix una de les més fabuloses panoràmiques, tant pel seu interès com per la seva grandiositat. En assolir el vèrtex geodèsic d’aquest cim [2 h 00 min] és quan un veu sobradament compensat l’esforç de l’escalada” (Itineraris de muntanya, Benigne Palos. Manuals d’introducció a la naturalesa 5. Editorial Moll, 1983). A deu minuts del cim, pel vessant de llevant, tenim les cases de neu del Tomir (casa de neu de Míner -1717-). La tornada la farem pel mateix camí.

@Fita_a_Fita