El Portugal de Robert Martínez talla les ales d'Espanya

BarcelonaDesprés d’una temporada de clubs que semblava no acabar-se mai, la final de la Lliga de les Nacions es va decidir de forma agònica: als penals i després d’una pròrroga. Un duel titànic entre veïns que va coronar Portugal, primer equip que guanya dos cops aquest torneig. Durant el partit, ni Lamine ni Pedri van aconseguir brillar, atrapats a la teranyina tàctica de Robert Martínez. Va ser una final bonica i igualada, en què el joc col·lectiu va manar més que les individualitats. Una aturada de Diogo Costa a Morata va servir per donar el primer gran títol de seleccions a Martínez, un rodamon del futbol que va deixar Balaguer fa anys per buscar fortuna lluny. Primer al Regne Unit, després a Bèlgica i ara a Portugal, on va saber tallar les ales d'Espanya: Ni Nico ni Lamine van marcar diferències.

Martínez sabia que per guanyar havia de desconnectar del joc els genis del Barça. El tècnic de Balaguer, un d’aquells que estudia tots els detalls del joc per trobar solucions, sabia que si un jugador pot aguantar el pols a Lamine ara mateix és Nuno Mendes, un dels millors laterals del planeta. Però també sabia que la millor manera de combatre el talent de futbolistes així és desconnectar-los del joc. Pedri tampoc no va tenir-ho fàcil durant una batalla tàctica interessant en què Portugal no es va esquerdar, ben situada. Però els portuguesos estaven tan pendents de Lamine, Nico i Pedri que van ser castigats pels futbolistes de la Reial Societat Mikel Oyarzabal i Martin Zubimendi. Els dos, que han viscut una temporada complicada a escala de club, es transformen amb la selecció, on excel·leixen. Zubimendi va fer el primer gol després de recuperar la pilota i atacar els espais aprofitant la feina d’Oyarzabal, un jugador que sap interpretar a la perfecció la posició de fals nou. El jugador d’Eibar, de fet, s’encarregaria de fer el segon gol d’Espanya abans del descans. Entremig, Nuno Mendes havia aconseguit trencar la defensa espanyola per empatar.

De la Fuente havia deixat a la banqueta Mikel Merino per fer espai a Fabián. A Portugal, Vitinha entrava a l’equip després de ser suplent a les semifinals. És a dir, els genis del PSG, flamants campions d’Europa, es veien les cares en un partit que també podia servir per anar decidint qui pot guanyar la Pilota d’Or. Fabián, però, no va tenir el dia i va acabar substituït per Merino. De la Fuente havia insistit en defensa amb Le Normand i Huijsen de centrals, deixant Pau Cubarsí a la banqueta. Però havia fet un canvi al lateral, fent entrar el català del Celta Mingueza en el lloc de Pedro Porro. Mingueza, però, va patir de valent en un partit en què Portugal va fer un pas endavant a la segona part gràcies a la bona lectura de Martínez, que va fer un doble canvi valent i va donar minuts a l’exblaugrana Nelson Semedo.

Espanya, que no sap tancar-se en defensa, també ho intentava, conscient que la millor manera de guanyar el títol era fer el tercer gol. L’equip de Luis de la Fuente sabia que dins de l’àrea rondava el veterà Cristiano Ronaldo, que amb 40 anys s’ha anat reconvertint com a futbolista. Ara ja no sap jugar fora de l’àrea, però a prop de la porteria rival pot provocar incendis. I així va ser. Va empatar el partit després d’una centrada desviada en què va saber posar el cos millor que Cucurella. El partit, que havia de ser un duel entre un home de 40 anys i un jovenet de 17, l’estava guanyant llavors Cristiano, ja que Lamine no aconseguia entrar en joc.

Lamine, fos físicament

De la Fuente va decidir treure del camp un Pedri massa cansat per veure si Isco podia fer-ne de les seves. I el malagueny gairebé va fer un gol preciós amb un xut llunyà quan la final s’anava trencant de mica en mica, amb un escenari que beneficiava a Espanya. La final era un espectacle bonic, perquè cara a cara hi havia dos bons equips amb un munt de jugadors cansats. El calendari ha anat castigant els futbolistes, molts dels quals protagonistes de finals i duels èpics fins fa pocs dies amb els seus clubs. Jugadors que no van poder escapar de la maledicció de la pròrroga, on el jugador del Milan Rafael Leao va ser el millor aliat de Nuno Mendes per trencar la defensa espanyola per la banda. Cucurella i Mingueza patien massa i, de fet, Pedro Porro va entrar pel jugador del Celta, fet que va permetre a Espanya equilibrar la situació. I Lamine? No podia més. Al geni de Rocafonda se’l veia molt cansat, sempre rodejat de portuguesos forts com una roca. Conscient de la importància del matx, ajudava en defensa quan Nuno en feia de les seves, però De la Fuente va acabar sacrificant-lo i substituint-lo per Yeremy Pino, perquè li calien cames fresques sobre el terreny de joc.

La pròrroga va seguir la tònica del partit, amb intercanvi de cops. I Martínez i De la Fuente es miraven de reüll a les banquetes per veure com podien sorprendre el rival. Portugal havia aconseguit desconnectar del joc Lamine, Pedri i Nico Williams. Però no aconseguia trencar la defensa d’una selecció espanyola on els jugadors de la banqueta competien a un nivell molt alt. La final, de fet, va acabar amb Espanya amb més possessió i buscant evitar els penals. Però tal com va passar fa dos anys, la final es va haver de decidir als penals. Fa dos anys, Espanya va guanyar, però en aquesta ocasió li tocaria perdre per una única errada de Morata, qui havia entrat poc abans només per xutar el penal. Diogo Costa encertaria la direcció del seu xut, donant el tret de sortida a la festa portuguesa, amb Cristiano plorant emocionat i Martínez satisfet. Amb raó, després de poder guanyar un títol que significa molt, en el seu cas.