El port de Maó, a recer d’una llarga i fonda història

PalmaEl de Maó és el port natural més gran del món, després de Pearl Harbor. Ho acrediten els seus prop de 6 km de llargària amb una fondària màxima de 30 metres. Es troba als peus d’una ciutat bastida dalt d’un turó. Des de la vorera dels seus penya-segats es té una visió completa de l’espai, des de la Colàrsega fins a la punta de Sant Felip. “Es Mahón, una ciudad hermosa y galante”, afirma un més que solemne himne, escrit el 1904 amb motiu de la visita del rei Alfons XIII, que els seus habitants d’ara entonen cofois a l’inici de les festes de Gràcia, la primera setmana de setembre. I té molt de sentit. En l’actualitat, Maó és per a moltes persones la ciutat més cosmopolita de l’illa de Menorca. Passejant pels seus carrers es respira un profund sabor mediterrani, on trobam present l’herència anglesa, fruit de la seva dominació durant bona part del segle XVIII. Però, un parell de mil·lennis enrere, en època romana, el Portus Magonis era la zona zero d’una activitat econòmica que esperonava el desenvolupament de la ciutat, Magona, que finalment rebé la categoria de municipi amb el títol de Municipium Flavium Magontanum. No obstant això, la capitalitat de l’illa l’ostentava Ciutadella des d’un principi. Tot canvià el mes de febrer del 1722, per ordre del cèlebre governador britànic Richard Kane. Amb l’excusa d’unes desavinences amb el batle general, traslladà els tribunals i, per tant, la capitalitat, de Ciutadella a Maó, ciutat que embellí i de la qual regulà l’expansió urbana. Un segle més tard, el port de Maó acollí la primera base dels Estats Units d’Amèrica a l’estranger, del 1825 al 1845.

L’itinerari que us presentam pretén acompanyar-vos en el descobriment dels valors històrics i patrimonials d’una part de la ciutat i del seu port. Avui, la part interior, de Maó a la Colàrsega; la setmana que ve, la bocana del port, Cala Sant Esteve i la fortalesa de Sant Felip. No en detallam horaris, només desnivell i altura màxima, perquè tot just es tracta d’una passejada, sense presses i amb els cinc sentits. Una iniciativa del diari ARA Balears i de l’Autoritat Portuària de les Illes Balears, escrita i guiada per Fita a Fita, amb l’objectiu de fer entendre la dialèctica permanent terra-mar a través dels principals ports de les Balears.

La ruta

[00 min] Iniciam la passejada a la plaça de la Constitució, on tenen lloc la majoria d’actes públics de la ciutat, com són el jaleo de les festes patronals i les nombroses fires programades al llarg de l’any. Ens trobam, a la confluència dels carrers de Sant Roc, d’Isabel II i d’Alfons III. A la banda de llevant, l’edifici de l’Ajuntament de Maó, construït en el segle XVII i reformat l’any 1789, segons el projecte de l’enginyer Francisco Fernández de Angulo. A la dreta de la Casa de la Vila, l’església de Santa Maria, construïda en el segle XVIII sobre l’emplaçament d’una de més antiga d’època medieval, malmesa durant el saqueig de Maó del 1535. Per acabar, a la nostra esquena, a la banda de ponent, el Principal de Guàrdia, construït durant la dominació britànica de l’illa per establir el cos de guàrdia permanent i reformat per Fernández de Angulo a final del segle XVIII.

Per veure la mar i el port, ens dirigim pel carrer d’Alfons III cap al mirador del pont del Castell, sobre la costa de les Voltes. Als nostres peus, el passeig de Baixamar. Després de la conquesta catalanoaragonesa el 1287, Maó es fortificà i es bastí un castell al mateix indret on ens trobam ara. Podem llegir els límits de la ciutat medieval a partir del portal de Sant Roc pel carrer del Bastió fins a les Voltes, per la costa d’en Deià i l’Arrevaleta, per on finalitzarem l’itinerari que iniciam ara. De camí al mirador, haurem travessat la plaça de la Conquesta, amb el monument d’Alfons III d’Aragó del 1950, a la nostra dreta, obra de Frederic Marès Deulovol; i, a l’esquerra, Can Mercadal, edifici del segle XVIII dedicat a casa de cultura, biblioteca pública i arxiu municipal des de mitjan segle XX.

Un cop assolida una primera imatge del port, ens hi dirigim. Per això, continuam la passejada en direcció a la plaça d’Espanya, a la nostra dreta, i prenem les escales que tot just iniciada la caminada trobam a la nostra esquerra, envoltades pels jardins del Parc Rochina. Baixam al port per la costa de les Voltes, construïda a final dels anys quaranta en substitució de les antigues rampes de la marina, sortida natural al port del barranc del Freginal. Aquesta sinuosa i bellament engalanada avinguda fou coneguda popularment com la costa de na Gilda, perquè les seves obres coincidiren amb l’estrena de la pel·lícula de 1946 protagonitzada per Rita Hayworth. “Mai no hi ha hagut una dona com Gilda”, destacava el cartell de l’època, i cap costa com la de les Voltes, pensaria la gent de Maó. Al final, sobre el passeig, el monument als desapareguts a la mar, que substituí la creu de Sant Pere, erigida en record d’un antic oratori del gremi de pescadors, ubicat en aquest mateix lloc.

Ermita de Sant Joan dels Vergers

Giram a l’esquerra pel passeig de Baixamar en direcció a la Colàrsega. Som a la zona portuària i industrial més antiga de Maó. Passam per davant La Elèctrica Mahonesa del 1892, ara una botiga de souvenirs, i poc després, sota la costa de les Piques, trobam la caseta de l’Hort Nou, del segle XVIII, record de la reforma del passeig del port impulsada pel XIV comte de Cifuentes. El passeig acaba a la Colàrsega, extrem interior del port. Nosaltres seguim en direcció a la carretera de Fornells i pel camí de baix de Sant Joan, a la nostra esquerra, arribam a l’ermita del mateix nom. La passejada travessa els Vergers de Sant Joan, zona de reguiu creada a partir de la dessecació el 1713 dels aiguamolls de la colàrsega del port, una de les moltes accions duites a terme pel governador Richard Kane. L’ermita de Sant Joan dels Vergers es construí entre els segles XIV i XV. Diu la tradició que aquí va ordenar fer missa el rei Alfons III quan va desembarcar a Menorca per conquerir l’illa als musulmans, el gener del 1287.

Tornam a Maó pel camí de Dalt de Sant Joan. En tocar sòl urbà, giram a l’esquerra pel carrer de Fornells. Tot d’una assolim una perspectiva elevada del port, a l’esquerra trobam els antics jardins de l’Hort Nou, per on ens ficam per arribar a l’església de Sant Francesc, del segle XVIII, seu del Museu de Menorca. Continuam pel carrer d’Isabel II fins a la Casa del governador. Uns metres abans, a la dreta, el carrer del Rector Mort ens obrirà pas cap al portal de Sant Roc, del segle XIV, i la plaça del Bastió, per on iniciam un breu recorregut per l’antic fossat de la murada medieval –tal com hem descrit des del mirador del pont del Castell– fins a la plaça de la Constitució, final de la nostra ruta.