Publicitat
Publicitat

La por al contraatac ennuvola l'atac

Un Barça sense profunditat s'encalla a San Siro contra el Milan més pràctic i perillós

La Champions acostuma a envoltar de tensió i cert nerviosisme els partits més obvis. Tant és que el guió sigui l'esperat, idèntic a tants altres, que l'himne europeu de vegades bloqueja la versió més àgil del Barça i en fa sortir una de menys atrevida, més grisa. Llavors, la possessió blaugrana -l'habitual monòleg en camp rival- es converteix en un instrument ofensiu poc útil i, fins i tot, es transforma en la millor arma del rival. Des d'allà, l'adversari es fa gran i el Barça es desespera. S'irrita. El fantasma de l'Inter i el Chelsea apareix i els minuts que passen sense ocasions de gol fan la resta. Si a sobre el marcador es posa en contra del Barça amb una jugada injusta i s'amplia amb una transició perfecta, el repte passa a ser una missió gairebé impossible. Més cosa del cor que del cap. I el Barça campió ha tingut sempre més de racional que d'emotiu.

Possessió massa segura

Ahir al Barça li va passar això a San Siro. Es va encallar contra un Milan que va plantejar un 4-3-3 ultradefensiu, passiu al darrere però amenaçador amb El Shaarawi i Boateng a les bandes. La presència del rapidíssim egipci per l'esquerra i el potent alemany per la dreta van intimidar els blaugranes, que van voler cuidar més que mai la possessió per protegir-se dels contraatacs italians. La por de perdre la pilota va convertir-se en un joc segur, lent, pla, i el Barça va perdre part de l'essència vertical que l'està fent més golejador aquesta temporada. Pedro, l'home més profund dels tres de dalt, va trencar poc a l'espai i va ofegar-se com a fals punta, desconnectat entre centrals. Iniesta, fent de fals extrem, va voler ajudar en el control del joc els espessos Cesc i Xavi però la falta de mobilitat davant d'ell el va deixar sense receptor de les passades, sense opció de desbordar. Messi, buscant participació, va oferir-se a banda dreta per traçar alguna diagonal perillosa que desfés l'entramat defensiu d'un Milan sobri i intens. La sortida exterior que havien de donar els laterals va ser poruga, tímida, i Jordi Alba i Alves van ser poca solució per fora.

Sense arguments ofensius que juguessin a l'altura de l'última línia defensiva del Milan, el Barça va tendir a aquell joc horitzontal que se li fa fàcil de defensar al rival, especialment si troba aviat l'1-0 que buscava. L'entrada d'Alexis va afegir mobilitat en llarg i va obligar el Milan a recular una mica, però el recurs arribava massa tard per a un Barça desorientat, en pànic.

Pressió i replegament

Els homes d'Allegri van completar un partit perfecte. Defensivament, van combinar la pressió alta quan Valdés tenia la pilota, obligant el Barça a iniciar el joc en llarg (una sortida bruta que l'incomoda), amb un replegament intensiu a camp propi que deixava via lliure als centrals blaugranes per moure la pilota al mig del camp. Els italians no van desgastar-se gens en zones estèrils i van reservar totes les seves energies per pressionar amb intensitat quan el Barça aconseguia fer efectiva alguna passada interior. Tot i prioritzar la defensa pel mig, els rossoneri no van regalar les bandes com podia esperar-se i van protegir-se bé per fora. El fet que Alves i Alba no guanyessin línia de fons va acabar de facilitar la feina als italians, que van protegir bé Abbiati, pràcticament inadvertit.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF