El cabell a la sopa de Xavi

“Guanyem i tot sembla poc”, deia Xavi després de patir per arrencar una victòria clau a Porto. No és el primer cop que li molesta percebre que s’està rebaixant el valor d’un triomf perquè el joc de l’equip no ha estat el millor possible. El que sol argumentar és que aquesta exigència converteix el Barça en el club més difícil del món. És comprensible que se senti així: et trobes a Do Dragão, has lluitat frec a frec amb un equip amb molt d’ofici a la Champions, es lesiona el teu golejador estrella, el jove talent té cagarrines, flirteges amb un penal, sues sang per mantenir la porteria a zero, acabes jugant amb deu… I, quan has aconseguit guanyar malgrat tot, encadenar dues victòries consecutives a la fase de grups i exhibir millors números que altres equips importants d’Europa, venen uns i et diuen que han trobat un cabell a la sopa. 

Amb 100 partits a la motxilla, el Barça de Xavi encara no s’ha consolidat amb un patró de joc constant perquè els fonaments amb els quals ha treballat han estat permanentment canviants. Per començar, va aterrar a contrapeu en un club en ruïnes; i, després, la planificació esportiva ha estat erràtica depenent dels cops de volant per inscriure jugadors i dels xocs de poder als despatxos. Probablement aquesta és la primera temporada en què la plantilla –tot i que curta– està més equilibrada i més d’acord amb el que necessita per desenvolupar les seves idees. El gran salt, a més de la incorporació de Gündogan, ha estat l’arribada dels Joãos amb les competicions en marxa i sense temps d’adaptació. Afecta especialment la irrupció de l’anàrquic Cancelo, a qui urgeix que Xavi ajusti perquè ara té dos laterals que ataquen i l’equip s’exposa a conseqüències massa perilloses. 

El còctel contextual és claríssim, però tornem al debat: ¿on s’ha de posar el llistó de l’exigència? El Tata Martino encara no ha paït que, després de guanyar per 4-0 fa deu anys a Vallecas, la victòria s'assumís com una derrota per haver perdut la possessió. Ser entrenador del Barça també és això: és entendre, com ho fa Xavi per molt que es queixi, que hi ha una filosofia futbolística que defineix la identitat del club més enllà de la bandera. Ser puristes amb la pulcritud del joc, com ho és el mateix Xavi, tampoc ens ha de portar a menystenir triomfs com el de Porto. Això sí, sempre que no comencem a validar el resultadisme com la tendència que pot definir el camí. El dia que ens conformem amb el que dicti el marcador, el Barça haurà deixat de ser més que un club per ser un club més.